L’evolució de la tecnologia i el seu impacte en el món del treball sembla que creix de manera progressivament accelerada, donant pas a noves previsions catastrofistes sobre les oportunitats reals d’ocupació que tindrà la població.
De fet no és res que no passi des de la primera industrialització –la dels inicis del segle XIX-. Aleshores els luddites ja ho varen advertir mentre denunciaven també les condicions d’explotació en que es realitzava el treball industrial. En el propòsit d’acabar amb les màquines es evident que no van triomfar, però van ser un primer pas de la lluita obrera per millorar les condicions de treball.
D’aleshores ençà, les revolucions industrials s’han succeït –ara estaríem a la tercera o la quarta, segons autors-, el treball s’ha transformat i la distribució de l’ocupació entre sectors –primari, industrial, serveis-, s’ha capgirat del tot i, fins i tot, demana ja una nova classificació coherent amb les transformacions que cada sector i el conjunt de l’economia ha sofert.
Les previsions catastrofistes no s’han acomplert, però les més optimistes tampoc. Al llarg d’aquest més de dos-cents anys de societats industrials, la plena ocupació només s’ha assolit en determinats períodes i en determinats països.
En un futur no molt llunyà, envoltats de robots, la situació segurament serà semblant: es destruiran molts llocs de treball, també se’n transformaran molts i se’n crearan de nous. El balanç de tot plegat difícilment serà harmònic i es produiran desajustaments que incidiran en l’atur. Ara mateix, la situació de l’atur als diferents estats de la Unió Europea és molt diversa. El 2015, l’atur a Catalunya doblava la mitja de la Unió i l’atur de tot l’Estat Espanyol superava en prop de quatre punts el català.
Aquestes importants diferències indiquen que el creixement de l’atur no és inexorable, però que cal fer alguna cosa. L’estat espanyol, on les rendes del treball són les més castigades i amb elevades cotitzacions socials empresarials, no té una política en pro de l’ocupació.
És preocupant que no fem alguna cosa i és més preocupant encara que en la nostra societat catalana es vagi instal·lant el fatalisme sobre l’atur. Fatalisme que esdevé conformisme. Sembla que renunciem a crear més ocupació, que renunciem a garantir el dret –i potser el deure- de tothom al treball. No podem acontentar-nos en defensar els subsidis o posar l’esperança en “rendes universals” o fórmules que poden tenir virtualitats però que no poden substituir aquest dret bàsic de cada persona que hauria de ser el treball.
Des d’una concepció humanista de la persona, el treball és molt més que un mecanisme per assolir rendes. La defensa d’aquest dret hauria de ser la primera prioritat de tota política econòmica i social. Ho és?
