La gent, en general, s’ha sorprès del protagonisme polític de dues monges de gran personalitat, d’idees clares i de remarcable valentia, que es diuen Lucía Caram i Teresa Forcades. Estem acostumats als hàbits i als convents, però quan els hàbits surten al carrer i, a més, tenen alguna cosa a dir en l’àmbit de la societat civil, són molts els ciutadans que recelen, que no ho entenen o que s’hi oposen. Així sol reaccionar prioritàriament la gent gran, però no els joves que no qüestionen l’empenta i el compromís de dues dones (i què si són monges?) capaces de sacsejar la mandra mental d’alguns catòlics o l’abstenció d’altres davant els problemes socials que presenten els pobres, els desnonats, els aturats o els marginats.
Ben mirat, l’Església Catòlica institucional sempre ha fet política, sempre ha procurat incidir en l’orientació de les societats on està implantada. L’Església autèntica, la que llegeix i medita l’abast de l’Evangeli, no solament recomana atenir-se a criteris de l’esperit, no sols recorda que les persones som mortals i que una vida veritablement humana no pot ser una successió d’actes egoistes, sinó que afirma que cal implicar-se en el procés en què les societats humanes es juguen el benestar terrenal de les persones. Per aquesta veritable “encarnació”, penso sincerament que el cristianisme és la religió del futur. Potser l’única religió que es pot adaptar al procés evolutiu i a les conquestes progressives de la ciència, sense deixar de ser fidel a l’Evangeli de Jesús de Natzaret.
El Papa Francesc és l’exemple més clar del com i del perquè el cristianisme està disposat, malgrat enormes dificultats i no poques contradiccions, a incidir en la marxa endavant del món i en la situació de les persones a la societat. La seva paraula ha esdevingut consciència crítica exigent, que va començar per les institucions pròpies, les que constitueixen el conjunt de la Cúria Vaticana. Només cal repassar els “Quinze pecats” de la Cúria denunciats per Jorge Mario Bergoglio pels voltants del Nadal passat. Quinze malalties de l’esperit, que van des de la doble vida i la hipocresia fins a la cobdícia i l’acumulació de béns materials.
Lucía Caram i Teresa Forcades es mouen en aquesta línia crítica que lidera Francesc, per bé que cadascuna ha fet la seva opció particular. Caram, més dedicada a una acció social múltiple, en una opció política afecta a Artur Mas. Forcades, apuntada a objectius polítics més radicals de refundació de les bases de la societat.
Penso que aquestes dues monges no han de renunciar a la seva presència pública. Les seves reflexions i la seva acció, inspirades –no ho podem dubtar- en l’Evangeli de Jesús, estan resultant curatives i beneficioses en una societat més aviat materialista i poc inclinada a trobar-se amb testimonis revulsius de la religió cristiana.
