Hi ha cap de setmanes memorables. Per exemple, aquest darrer. Al migdia coneixíem l’estrepitosa derrota de l’alcalde de Barcelona en el seu referèndum sobre la Diagonal; al vespre, es desfermava l’eufòria del triomf d’un esforç col•lectiu.
És difícil trobar equivalents contemporanis a l’esgarrifosa debacle socialista municipal. Un referèndum de cartró pedra s’ha girat com a un roc contra els seus organitzadors. Amb sentit comú, la ciutadania ha dit que el que se’ns havia posat al davant no només era immoral sinó indecent i que tornés als soterranis on s’havia anat planejant. El fracàs del senyor Hereu assoleix unes proporcions tan colossals que difícilment el sobreviurà. Políticament és el seu final.
UN pressupost de més de 3 milions d’euros reconeguts (i per tant, que probablement ha estat el doble) per a lluïment estel•lar de la gestió socialista; una campanya pròpia de les exrepúbliques soviètiques més avançades com Uzbequistan i Tadjikistan; una conjuntura d’explosió atòmica econòmica europea, mentre a Barcelona ens dedicàvem a desfullar margarides. A tot això hem dit que no en el referèndum de la Diagonal.
Per cert, magnànim per la victòria blaugrana, m’estalvio de comparar el terrible nyap del senyor Hereu amb el rigor, l’austeritat i el control de les consultes independentistes.
I a la tarda s’assolia la segona gran victòria del dia. Un triomf de l’esforç, de la perseverança, de construir en positiu, del treball col•lectiu, de l’autèntic sentit comú chestertonià.
Lliga i Diagonal, dues victòries. Un cap de setmana memorable.
