He insistit diverses vegades que calia no respondre a les provocacions d’en Duran. Ho reitero. És, però, del tot necessari analitzar quines són aquestes provocacions i què vol en Duran. Tot debat s’ha de fer amb claretat i sense confondre, a menys que l’objectiu d’ una de les parts sigui, precisament, aquest: confondre.
Quan es convoca una manifestació a favor de la independència, agradi o no als qui defensen altres opcions, es convoca una manifestació per la independència. Així de clar, així de senzill. Podem discutir si és prudent, lògic, bo, necessari, perillós o no, fer-ho. Però quan es convoca amb un objectiu, la independència, no cal donar-hi més voltes.
Qui vulgui convocar una manifestació per un altre concepte, que ho faci! Home, seria prudent que els qui no volen la independència, per evitar absurdes situacions de conflicte, ho fessin un altre dia: El 12 d’Octubre, (la “Hispanidad”, pels de la “Raza”) el 18 de Juliol (“l’Alzamiento”, pels més nostàlgics), el 6 de desembre (la Constitució, pels legalistes), o el 6 de Gener (els Reis ,pels monàrquics).
Però el que ha de fer qui defensa legítimament una altra idea (només el dret a decidir, o el dret a decidir legalment, o el dret a decidir amb pacte, o el pacte pel dret a decidir, o el dret a pactar decidits…) ha de convocar un altre acte, clarament diferenciat de suport a la seva causa. Que sí, Duran ,que sí…
Tot intent de distorsionar qualsevol acte, volent-hi assistir amb un altre lema, o dient que en veritat l’assistència no respon a la voluntat plural dels assistents, és simplement una provocació. Així, quan en Duran vol assistir a actes convocats amb el lema “independència” dient que defensa una altra cosa, està provocant (entre altres coses, que el xiulin o que li tirin monedes).
Perquè ho fa? En primer lloc, perquè es creu els seus arguments fal·laços, i considera que pot assistir a una manifestació independentista sense ser-ho amb la idea que els equivocats són els qui no volen canviar el lema, i no ell. En segon lloc, perquè se sent investit d’una estranya missió que consisteix en dir-nos que ens equivoquem sempre que no fem el què ell faria, i que el què cal fer és el què ell diu, i per això està disposat fins i tot a exposar-se en públic a escarnis com els de les monedes, adoptant un paper de víctima que explota davant dels de Madrid, i li serveix, creu ell, com a mostra de coratge. En tercer lloc, perquè és el que ell vol, faltaria més, i qui som els altres per dir què ha de fer o deixar de fer! I si vol anar a la mani amb un altre lema, doncs hi va i punt! Haver-lo canviat! Amb qui ens hem cregut que estem parlant? “Vamus, hombre…!!!”
Per tant, reitero: cal no respondre a les provocacions d’en Duran! Que vingui, que porti la samarreta que vulgui, que defensi el lema que vulgui, que faci les declaracions que vulgui. I sobretot, que ningú el desperti! Ja sabeu que ens alguns casos, això és perillós!
