L’”earned sovereignty” és un intent d’establir un marc estratègic perquè els estats, els organismes internacionals i la comunitat internacional en general gestionin les demandes d’independència que sorgeixen constantment i així combatre les amenaces, regionals o fins i tot globals, a l’estabilitat dels estats. No es tracta d’una teoria desenvolupada per un grup d’estudiosos als seus despatxos, sinó que emergeix d’una sèrie d’acords i tractats de pau, com els que s’han aplicat en els casos de Sèrbia i Montenegro, Timor Oriental, Irlanda del Nord, Bougainville, Bòsnia, Kosovo o Sudan, o acords proposats per als casos d’Israel i Palestina o el Sàhara Occidental. Es tracta d’un procés per etapes en què es determina l’estatus polític final d’una entitat subestatal que aspira a l’exercici de l’autodeterminació. El principal expert en aquest enfocament és el Dr. Paul Williams, professor de Dret i Relacions Internacionals de la Universitat de les Amèriques, i president i cofundador del Grup de Dret Internacional Públic i Política. El Dr. Williams ha fet referència al cas de Catalunya en el seu article “How the Voters of Catalonia May Change Europe”.
En els conflictes plantejats per entitats subestatals que volen exercir el dret a l’autodeterminació, s’enfronten dues concepcions del problema. En primer lloc, tenim l’enfocament dels estats que volen preservar la seva sobirania i la seva integritat territorial; la sobirania s’hi contempla com a fonament de l’estat i element bàsic del dret internacional. Aquest seria el cas d’Espanya en l’actualitat, que en conseqüència nega la possibilitat de negociació ni d’intervenció de la comunitat internacional. En segon lloc tenim la postura sustentada pels moviments d’autodeterminació nacional, basada en la creença que tots els pobles dependents d’un estat són titulars del dret d’autodeterminació, i poden exercir-lo i viure lliures de persecució o repressió. Cap d’aquests dos enfocaments preveuen una resolució pacífica del conflicte que no passi per la rendició, explícita o implícita, de l’altre bàndol.
L’enfocament de l’”earned sovereignty” ofereix una molt major flexibilitat a l’hora de gestionar les aspiracions dels moviments d’autodeterminació nacional, i redueix el potencial de violència i inestabilitat política i econòmica. Les entitats subestatatals són guiades a través de la transició per esdevenir un estat sobirà o per incrementar els seus nivells d’autonomia de manera que els interessos legítims dels estats matriu o de la comunitat internacional no es vegin afectats. En aquest sentit es tenen en compte els interessos polítics tant de l’estat matriu –és a dir, l’estat del qual pretén separar-se l’entitat subestatal— com del moviment d’autodeterminació nacional, com ara podrien ser la protecció dels membres del grup majoritari que esdevindran una minoria dins el nou estat –els que no desitgen separar-se d’Espanya en el cas de Catalunya–, l’impacte que la separació pot tenir en el procés de reformes democràtiques o econòmiques de l’estat matriu o del nou estat, els mecanismes que s’hauran d’emprar durant el procés de separació i la seva durada.
L’”earned sovereignty” consisteix en la devolució progressiva i condicionada dels poders de sobirania i l’autoritat d’un estat a una entitat subestatal, sota supervisió de la comunitat internacional, que en el present procés podrien ser principalment les institucions de la UE. Es compon de tres elements bàsic: sobirania compartida, construcció d’institucions (estructures d’estat) i determinació de l’estatus final de l’entitat subestatal; a més pot anar acompanyada de tres elements addicionals: sobirania per etapes, sobirania condicionada i sobirania restringida.
La sobirania compartida és una primera etapa que permet als dos bàndols disminuir les tensions i engega el procés de resolució del conflicte. A l’entitat subestatal li és reconegut un major nivell d’autonomia per autogovernar-se. Aquesta etapa serveix per construir confiança i promoure la reconciliació institucional, es normalitza l’entorn posterior al conflicte i proporciona institucions viables per a una governança estable. El nou estat comparteix l’autoritat amb el govern central i una autoritat internacional. La durada i les condicions d’aquest període han de quedar molt ben delimitades.
El funcionament d’institucions democràtiques és la garantia més efectiva per prevenir la renovació del conflicte a llarg termini. La construcció d’aquestes institucions incrementa la preparació per a l’assumpció de major quotes de sobirania, i assegura que les funcions necessàries per establir el futur estat independent ja estan presents. Implica els actors internacionals i domèstics i ha de tenir en compte aspectes com la desmobilització (en el nostre cas s’hauria d’estudiar una retirada d’agents d’ordre públic i militars de l’estat central), la capacitat de construcció de les institucions (les famoses estructures d’estat), monitoratge i promoció d’eleccions, monitoratge dels drets humans i justícia transicional. En casos com el nostre, en què l’entitat subestatal gairebé no necessita noves institucions administratives, la implicació de la comunitat internacional pot ser més limitada.
La determinació de l’estatus final de l’entitat subestatal pot variar, i anar d’una millora substancial del grau d’autonomia fins a la independència completa. El compromís internacional s’ha de traduir en suport i reconeixement al nou estat. La determinació de l’estatus pot arribar a través d’un referèndum o de negociacions estructurades.
Pel que fa als elements opcionals, la sobirania per etapes consisteix en l’assumpció gradual d’autoritat sobirana per part de l’entitat subestatal. El calendari i l’extensió de la devolució d’autoritat i funcions ha d’anar d’acord amb la capacitat institucional de l’entitat subestatal. El procés està condicionat a l’acompliment de determinades metes. La sobirania condicionada consisteix justament en la prescripció de metes que l’entitat subestatal ha d’assolir abans d’arribar a la independència final: protecció dels drets humans i dels de les minories, desenvolupament d’institucions democràtiques, implementació de l’estat de dret i promoció de l’estabilitat regional. La sobirania restringida permet a la comunitat internacional limitar l’autoritat sobirana i les funcions del nou estat, per exemple a través de perllongar la seva presència administrativa o militar o de posar límits al nou estat en la cerca d’associacions amb altres estats.
[Llegiu la primera part de l’article.]
