Wall Street Journal es feia ressò fa poc d’aquesta sentència “Viure junts surt més car que casar-se”. I certament, va generar un intens debat entre els seus lectors. Un debat que Catalunya també pot plantejar-se, si més no perquè afecta a la butxaca.
Casar-se, sigui en el règim català de separació de béns o en qualsevol altre, suposa emprendre una empresa ben especial. Només això, explicava l’esmentat article del WSJ, ja ho condiciona tot i fa que aquest projecte en comú per a una parella esdevingui més solvent que qualsevol altra opció.
Preguntant, tot i que no s’explica prou, les conclusions són semblants. “Quan estàs casat és quan et planteges el teu futur financer, noves inversions o assumir deutes”. “Compartint les finances, els pagaments i els ingressos, hom assumeix més racionalitat en la despesa i una motivació per incrementar les entrades”.
“Les parelles que no es casen no tenen tanta predisposició a barrejar els seus respectiu ingressos i despeses”, és una de les conclusions referides pel professor Garbinsky, citat pel WSJ. I si tenim en compte que la primera causa de crisis de parella és per raons de diners, amb més solvència no seria tan greu la situació, i això només millora en parelles casades i no pas ajuntades, especifiquen.
L’efecte multiplicador de la vida en comú, com ho és en la vida social, també es produeix en la parella. “Les parelles que posen en comú les seves finances augmenten en complicitat, satisfacció i felicitat”. Una realitat que és més evident, exposa el mateix professor, en cas de parelles amb un baix nivell d’ingressos. La necessitat mútua, a nivell econòmic, genera confiança i recolzament. Una clau, potser, per entendre com en temps de crisis, les parelles aguanten més i fan famílies més fortes, que duren i que creen.
Com en el món empresarial, “treballar amb complicitats és la millor alternativa”. Una parella que no té trifulgues per raons econòmiques, avança més ràpid i té més temps. “Parlem de compres o inversions importants, abans de fer-les, però en la vida ordinària no cal aturar-se en com gastem doncs funciona un automatisme”. El pressupost familiar és una unitat indestriable que implica responsabilitats compartides, tant per ingressar com per gastar. I això és més comú i funciona en les parelles casades, conclou l’esmentat estudi.
La salut financera d’una família passa per l’assumpció real i compartida sobre què es pot permetre tenint en compte les entrades i les sortides i sobretot per quins són les aspiracions o els somnis que es volen viure junts. Més enllà de les activitats professionals o el patrimoni particular de cada membre de la parella, ha de quedar clar que el temps compartit, en treball o a casa, són el territori comú on la confiança i la sinèrgia és “el nostre espai”. Uns condicionats, segons esmenta el WSJ, que només es donen entre les parelles casades, principalment, i en molta menys mesura entre les ajuntades o de fet.
La solvència monetària de les famílies és la solvència d’un país. Persones que tenen una visió a llarg termini i no defalleixen en els seus propòsits. El compromís compartit en les parelles casades per no gastar més enllà de les seves possibilitats ni aprofitar-se de les capacitats de l’altre és una constant que no es produeix amb la mateixa intensitat en les parelles ajuntades o de fet. Entre aquestes darreres, els aspectes individuals són prioritaris i l’ajornament de plantejaments de futur, per la via d’inversions importants o assumint endeutaments necessaris, limiten bones oportunitats o, fins i tot, la capacitat d’estalvi.
