Educació de l’afectivitat, en una societat hipersexualitzada.
“T’he pres, t’he estimat, t’he preferit a la meva mateixa vida” (Joan Crisòstom).
Estic molt d’acord amb els comentaris que amablement m’heu fet arran de l’anterior article. Crec realment que l’educació sexual ha de ser viscuda des d’una més profunda i integral formació de l’afectivitat. Per això faig meus els vostres comentaris, que més o menys venien a dir el següent: “l’educació de l’afectivitat, de la qual la sexualitat és només una part,.”…”no s’ha de reduir a pur ensenyament biològic”; “els sexe ha de ser expressió d’amor, afecte i estimació”; “ la sexualitat s’ha d’entendre amb una formació que comporti un enriquiment en la fidelitat”…“no és un ensenyament qualsevol, com si fos una divulgació o informació”; “la sexualitat exigeix respecte i amor per a la persona”…
Entenem tots perfectament que l’educació de l’afectivitat humana abasta molt més -en contingut i molta més pregonesa- que la formació sexual. La de l’afectivitat s’inclou en tota educació en valors o virtuts. Tant de bo que una societat, tant carregada avui dia d’hipersexualitat, hi haguessin moltes més persones i institucions que ajudessin a crear un ambient on els conceptes i les realitats de l’Afectivitat, l’Estimació, la Rectitud i Netedat de cor i de ment, l’Amor i el respecte a la persona, el Treball ben fet…hi fossin presents en tota mena de relacions, incloses les sexuals ! I també en tota altra mena de relacions d’entrega i de donació d’un mateix als altres, tant les específicament religioses (casos com la Mare Teresa de Calcuta, Maximilià Kolbe, Francesc i Clara d’Assís,…) com en les que afecten la cura de malalts (infermeres, metges, assistents socials, cangurs de nens…), o la formació dels fills, pel que fa a llurs pares, o l’ensenyament en tots els seus graus pel que fa al professorat-alumne: i també en el tracte amb les persones ancianes, pobres i indigents…ja que, per a tots, ens és molt necessari tenir aquests sentiments d’afecte, respecte, estimació i generositat.
Tornant al tema central -comptant amb els comentaris i suggeriments rebuts- haig d’afegir que en el meu article anterior ja deia quelcom de semblant quan escrivia: “és ben palès que l’educació sexual té un gran valor i dignitat quan la sexualitat es contempla des de l’autèntic o vertader amor i no pas des de la trivialització o banalització”; “hi entra una educació o formació sexual que permeti anar pel camí de la plenitud en les relacions entre l’home i la dona (esposos, germans, parents, amics, companys…); “els qui busquen la formació tant des d’una perspectiva positiva, afectiva, harmònica i humana com també mèdica i psicològica” trobaran “les millors senderes, on el respecte cap a l’home i la dona es mantingui elevat perquè la ‘persona’ és primordial”, etc.
Ha de créixer el vertader amor, l’autèntica estimació, per eradicar de la nostra depauperada societat tants fets desgraciats o anormals com són la violència de gènere, els assassinats sexuals -on ja hi comptem amb menors d’edat com assassins i violadors- els esclavatges i comerços sexuals sota xantatge, els embarassos-sorpesa, fruit de la irresponsabilitat de molts i del mal ús de la llibertat, assetjaments sexuals en el món professional i infantil, captació de clients per a la prostitució des de mitjans diaris de comunicació, amb llargues pàgines d’ “anuncis de contacte degradants” per a l’home i per a la dona, incestos com els coneguts casos de Bèlgica i Àustria, etc.
Haurem de esforçar-nos, entre tots, per tal de creure -més i millor- en la dignitat de l’home: “aquest ésser que pot ser diví o bestial”, segons Aristòtil, en el sentit que pot ser capaç del millor i del pitjor, com ens ho demostra la història. Haurem de saber que les passions són ordenades d’acord amb el vertader amor i desordenades quan aquest es desvirtua o es falseja. Haurem d’entendre la sexualitat com un bé, com una riquesa que no és pot malbaratar, desviar, o corrompre; com una riquesa de la persona -cos, sentiment i esperit- que té un “origen creacional” (el “creixeu i multipliqueu-vos” bíblic), però alhora exigeix també un aprenentatge i un autodomini creixent viscuts, de manera molt normal, en els propis ambients familiars, socials i professionals. Segurament serà una obra de llarg recorregut i abast, en el context d’un exercici d’una voluntat intel·ligent, ja que dues forces solen gravitar oposadament dins de l’home: l’una és l’atracció cap a un egoisme interessat i l’altra és el desig d’un amor recte i autèntic. Obtindrem, llavors, aquesta desitjada educació de l’afectivitat, -tendresa en el tracte, estimació envers el proïsme, compromís fidel a la paraula donada en quant als vincles d’amor amb els altres, compassió i ganes de compartir- si ens deixem atraure i emportar per la segona força.
Acabo amb unes paraules transcendents d’un escriptor cristià del segle IV: “T’he pres, t’he estimat, t’he preferit a la meva mateixa vida. La vida present no és res, i el meu somni més viu és de passar-la tota amb tu perquè així tinguem la certesa que tampoc no ens separarem en aquella altra vida que ens és reservada…Poso el meu cor per damunt de tot, i res no em fóra més penós que no tenir els mateixos pensaments que tu”.
