Passo per ser esquerp i distant, ja ho sé. No disposo d’una veritable educació sentimental. Els pares m’han estimat molt i no recordo que mai m’hagi faltat de res des del punt de vista material. No vaig ser mai testimoni, però, de cap mostra de tendresa entre ells dos. I les mostres de carinyo envers nosaltres foren sempre les habituals dels dos petons en anar-nos-en a escola i d’uns altres dos en tornar a casa. Res d’abraçades ni d’altres festes i galindaines. I mira que n’era, de criaturera, la mare. Molt, i no tan sols amb els seus néts. Ella era d’aturar-se pel carrer i amanyagar pràcticament tots els infants que llurs mares duien i passejaven als respectius cotxets. A casa no, però. Tampoc amb el marit, el pare, amb qui suposo que tot devia passar a la privadesa i intimitat de la cambra. No recordo mai cap mostra de tendresa entre ells dos davant nostre. Ni la més petita. Pudor excessiu d’aquella generació. I ara ja ho sé que passo per esquerp i distant i em costa tant encara estimar els qui m’estimen. O si més no demostrar-ho. I segur que tampoc jo no he sabut transmetre res de tot això als meus fills. Les carícies, vull dir. Petons de benvinguda i de comiat, tan sols. Perquè tampoc ells no han mai pogut ser testimonis de cap mena d’amanyacs entre la seva mare i el seu pare. I ja sé també que tot això sembla una confessió pública, i per tant obscena. No. És una simple constatació de la raó per la qual en mi les coses sempre s’han esdevingut a la intimitat de la cambra. I sense cap excés de tendresa a més a més. I aquest pudor excessiu de la manifestació pública dels sentiments contra el qual encara no sé lluitar i potser ja mai no en deuré aprendre.
