Aquesta setmana sembla gairebé obligada una certa reflexió sobre els indignats i l’anomenat moviment 15M. Difícilment es poden dir coses noves sobre la qüestió i seria fàcil alinear-se amb aquells que han optat per un terme mig, valorant positivament el plantejament del debat sobre les mancances democràtiques del nostre sistema polític, tot criticant durament el radicalisme d’alguns plantejaments que precisament allunyen el moviment d’un genuí caràcter democràtic. Tanmateix, voldria anar més enllà perquè tal terme mig em sembla encara massa benèvol.
Primerament, aquella espurna de transversalitat i voluntat de millora democràtica que semblava motivar els primers passos del moviment es perdé –almenys aquí a Catalunya- en el moment en que s’incorporaren la retòrica i continguts d’una esquerra radical perillosament llunyana al tarannà democràtic. Aquesta esquerra radical és aquella que encara s’atreveix a concebre el poble de forma orgànica i insisteix en una democràcia directa que ens aboca a la tirania de la majoria i a l’homogeneïtzació indiscriminada. És l’esquerra de la superioritat moral, coneixedora <del que ens convé> i profundament dogmàtica. Tals derives han allunyat el moviment de la radicalitat liberal-democràtica que el podria haver equiparat a moviments insignes com el dels drets civils als EUA per convertir-lo, sovint, en només un altaveu de proclames antisistema. Proclames que són fruit de la frustració de molts, certament, però que demostren una notable falta de respecte cap als profunds debats del pensament polític, així com vers la implicació política de molts i els èxits democràtics obtinguts.
Aquesta radicalitat antisistema que fa esmena a la totalitat no ens serveix per reflexionar sobre com millorar la política. I és que la democràcia ja incorpora els mecanismes per a la seva pròpia millora bo i mantenint el decisiu respecte vers la persona. Que els mecanismes són imperfectes i és fàcil fer-ne un mal ús? Tan cert és això com que una forta implicació -i no només la tant citada participació a cop de crit, proclama i votació directa- ho pot canviar. Però les dreceres que insinuen alguns només són perilloses temptatives de mals coneguts.
Així doncs, seria molt més útil que tots aquests indignats s’arremanguessin i s’introduïssin en la veritable arena política, la de les institucions i mecanismes democràtics. Que s’uneixin a la legió de pensadors que des de l’adveniment de la democràcia liberal han intentat buscar un millor equilibri entre representació i participació. I és que la qüestió no és pas nova! Des de Benjamin Constant, passant per Isaiah Berlin, fins arribar als comunitaristes (conservadors, moderats i progressistes) actuals, la qüestió de com equilibrar la llibertat positiva i la negativa, de com fer compatible llibertat individual i participació comunitària, s’ha discutit i es discuteix extensament. I encara més, que s’uneixin a la quantitat de ciutadans i ciutadanes que militen en organitzacions i partits, que tenen una veritable vocació de servei i lluiten dia a dia contra estructures de partit massa hermètiques o líders que busquen el poder pel poder, únicament preocupats pel següent pas en l’escala política. Que deixin el soroll del carrer i es constitueixin en associacions intel·lectuals, grups de pressió, partits o entitats…això sí que enriqueix veritablement el debat democràtic!
Que es pensi, que s’actuï i que es millori el nostre encara jove sistema democràtic, aquí ens hi trobaran a molts!. Ara bé, que es faci amb re-coneixement dels debats passats i dels èxits aconseguits, aquells que ens han ensenyat que cap ideal pot posar-se per davant del diàleg democràtic i del respecte vers la persona. És un camí difícil, lent i que necessita de paciència i molt treball. Quan el camí vol ser massa ràpid, la llibertat emmudeix entre els crits i proclames de la multitud. Ja se sap que la continuada i pacient implicació costa molt més que la puntual i sorollosa participació. La qüestió, però, s’ho val.
