Aquest 2024 commemorem el 75è aniversari de l’ordenació presbiteral del bisbe màrtir Enrique Angelelli. I és coincidint amb aquesta commemoració que ha aparegut un llibre que aplega les homilies que aquest bisbe argentí va fer del 1968 al 1976. En el pròleg del llibre el papa Francesc afirma: «No crec que Angelelli fora un heroi, sinó un veritable màrtir i això ho ha reconegut l’Església». Per això va ser beatificat a l’Argentina el 27 d’abril de 2019.
Enrique Angelelli va ser un pastor que es va encarnar en el sofriment i en l’esperança dels més desvalguts. Va ser assassinat el 4 d’agost de 1976 mentre viatjava en una camioneta des de Chamical a La Rioja. L’assassinat, del qual ara s’acusa l’excap del Tercer Cos de l’Exèrcit, va ser camuflat pel govern de la dictadura argentina com un accident de trànsit.
Angelelli, nascut a Còrdova el 17 de juliol de 1923, va ser ordenat prevere a Roma, el 1949. De retorn a l’Argentina, treballà amb la Joventut Obrera Catòlica i la Joventut Universitària Catòlica.
El 1961, el papa Joan XXIII el va nomenar bisbe auxiliar de Còrdova i com a tal va participar al Concili Vaticà II (1962-1965). La seua fidelitat a l’Evangeli i la renovació conciliar que el portà al bisbat, eren com l’aigua fresca en un poble assedegat de la Bona Nova de Jesús.
Els seus gestos profètics, la seua proximitat als pobres i a la classe obrera, feien d’ell un bisbe pastor, amb “olor a ovella”, i per això, sol·lícit pel poble que se li va confiar. Així per exemple, una vegada, convidat a beneir una comunitat religiosa en una pedrera de cal, va preferir compartir la taula dels obrers en compte de la dels amos. En una altra ocasió, en ser cridat a fer de mitjancer en un conflicte laboral, on els patrons pensaven que el bisbe es posaria de part d’ells, Angelelli els digué: «Si aquestes injustícies continuen, un dia, estarem junts al paredó: vostès per no haver practicat la justícia i nosaltres per no haver sabut defendre-la».
El 1968, en ser nomenat bisbe de La Rioja, deia: «Pregueu per mi perquè siga el bisbe de tothom, dels catòlics i dels no catòlics, dels qui creuen i dels qui no creuen. No vinc a ser servit sinó a servir. A servir tothom, sense diferències. Vull ser servidor dels pobres». I afegia també: «Per a servir, cal tindre una oïda atenta a l’Evangeli i l’altra al poble».
La seua denúncia profètica molestava les classes dominants, doncs deia: «Existeixen uns que no tenen veu, que són marginats i explotats i altres, que tenen privilegis i que exploten els germans. Això ho vol Déu? No!!». Quan l’any 1971 el govern no va permetre la transmissió de la missa del Gall, el bisbe Enrique digué: «Aquesta nit la gent del camp no ha pogut seguir la missa. Potser l’han prohibida perquè tenen por de la missa i la creuen perillosa. Crist, tu eres perillós». A més, va promoure escoles rurals i cooperatives, i denuncià el narcotràfic, la prostitució, l’estafa i les condicions laborals d’algunes finques.
En ser detinguts els capellans Gill i Praolini el 1972, el bisbe Enrique va encapçalar una manifestació per reclamar l’alliberament dels dos sacerdots. També el 1973, ell, diversos capellans i els cristians compromesos, van ser agredits per un grup de terratinents.
Cal dir que davant la campanya de difamació contra ell, Angelelli va rebre en tot moment el suport de Pau VI.
Quan el 24 de març de 1976 l’exèrcit argentí feu el colp d’estat, alguns demanaren al bisbe que s’amagara. Però ell no ho va fer! El 4 de juliol assassinaren cinc religiosos i el 18, dos capellans. El 4 d’agost següent, Angelelli va ser assassinat, tot i que el govern ho disfressà d’accident. Més tard, la carpeta que portava el bisbe es va vore al despatx del general Harguindeguy, ministre de Justícia.
Trenta anys després del seu assassinat, el cardenal Bergoglio, l’actual papa Francesc, presidí l’Eucaristia en memòria del bisbe Enrique i dels assassinats per la dictadura argentina. El cardenal Jorge Mario Bergoglio parlava d’una «Església que es va anar fent sang en Wenceslao, Carlos, Daniel (assassinats abans que Angelelli) i que finalment es va fer sang en el seu pastor».
El Vaticà finalment va donar via verda a la beatificació del bisbe Angelelli. El papa Francesc, que va agilitzar els processos de beatificació dels bisbes Òscar Romero i Hélder Càmara, també ho ha va fer amb el del bisbe Angelelli, i així, el 27 d’abril de 2019 va ser reconegut el martiri d’aquest testimoni de Jesús i del Regne de Déu.
La veu lliure del bisbe Enrique Angelelli ens remet a l’Evangeli i a una Església compromesa en la lluita per la justícia, la llibertat i la defensa dels Drets Humans. La seua veu i el seu testimoni ressonen encara en el nostre món com un crit a favor dels pobres i dels marginats i en contra dels opressors.
Els bisbes llatinoamericans, encara que amb excepcions, sempre han estat al costat del poble que sofreix. Òscar Romero, Pere Casaldàliga, Hérder Càmara…. I també hui continuem defensant els qui són oprimits. Només uns exemples. Així, ara fa cinc anys, el cardenal nicaragüenc, Leopoldo Brenes, destacava la necessitat que el president de Nicaragua, alliberés els presos polítics: «Seria un bon gest, alliberar els presos polítics en Setmana Santa». I afegia encara: «És important que les persones privades de llibertat puguin retornar a les seues llars». També el bisbe auxiliar de Managua, Silvio Báez, compromès en la lluita per la justícia, declarava: «No es negocien les llibertats ni la dignitat, ni la vida de les persones».
Angelelli, Báez, Brenes, Romero, Casaldàliga o Càmara han estat, o són, bisbes compromesos amb la lluita per la justícia i per la llibertat. Així voldria jo que foren els bisbes valencians.
