L’Església del País Valencià, des de fa segles (encara que amb honroses excepcions), contínuament ha marginat i menyspreat la nostra llengua. Bisbes, preveres i religioses, han utilitzat sempre el castellà com a llengua del culte, de l’ensenyament i de l’evangelització, com si al nostre País, el valencià no existira. És així com la jerarquia del País Valencià està desvalencianitzant i castellanitzant l’Església valenciana (?) i per això mateix, produint un autèntic genocidi lingüístic.
Un dels màxims exponents d’aquesta animadversió per la nostra llengua (encara que no l’únic), va ser el valencià Josep Vila, preconitzat nou bisbe de Girona el 14 de desembre de 1925, avui fa cent anys. Vila Martínez va ser un bisbe espanyolista furibund, que fou enviat a Girona per tal d’acabar amb el català.
Va ser a Girona on el bisbe Vila, un personatge d’actituds concordants amb el Règim dictatorial de Primo de Rivera, va complaure els sectors més conservadors del catolicisme gironí. Per això el seu espanyolisme convertí aquest bisbe en un fidel executor dels principis anticatalanistes de Primo de Rivera, com ho feia notar Josep Clara (Ara. Comarques Gironines, 2 de febrer de 2022).
Així, per exemple, quan a finals de 1927 s’edità el Catecisme de la Doctrina Cristiana en castellà (amb un pròleg del mateix bisbe), Vila argumentà la necessitat d’utilitzar amb prioritat la llengua castellana, en atenció als infants que desconeixien el castellà: “Prefieran usar el texto castellano para mejor familiarizarse con el lenguaje oficial”, encara que “sin mengua del regional, que en familia han de seguir usando”. Com ara passa al País Valencià!
Josep Vila Martínez, nascut a Benavites (a la comarca valenciana del Camp de Morvedre), el 1866, es doctorà en teologia i dret canònic i fou ordenat prevere el 1889. Vila va ser professor del seminari de València, canonge doctoral i vicecanceller de la Universitat Pontifícia de València. Preconitzat bisbe de Girona el 14 de desembre de 1925, va fer la seua entrada a la ciutat de l’Onyar el 21 de març de l’any següent, substituint així el bisbe Llompart, que va ser traslladat de Girona a Mallorca. El bisbe Josep Vila morí a València l’1 de setembre de 1932 i durant el seu episcopat a Girona, fou un fidel executor dels principis anticatalanistes de Primo de Rivera.
Va ser pel seu tarannà conservador i espanyolista, que les “Juntas Ciudadanas”, creades pel Règim a cada capital de província per vetlar per la moralitat pública, mostraren el seu suport a la tasca espanyolitzadora de Vila Martínez. Així, la Junta de Girona, en la reunió del 31 de desembre de 1927, acordà “Hacer constar la satisfacción con que la Junta ha llegado al convencimiento de que el Sr. Obispo, con el decidido patriotismo que inspira todos sus actos, procura sin descanso, y dentro de los medios con que su elevado sacerdocio cuenta, que los sermones y la propaganda religiosa se efectúe en castellano”. Com ara passa a les esglésies del País Valencià!
Com ens recordava Josep Clara, Josep Vila fou posat a Girona degut a l’interès de la dictadura de Primo de Rivera per acabar amb el catalanisme i expandir la castellanització de la diòcesi. De fet, eren diversos els bisbes no catalans que, abans o durant la dictadura, es posaren a Catalunya amb aquesta idea, com el bisbe Reig a Barcelona, Muñoz a Vic, Rocamora i Bilbao a Tortosa o el mateix Vila a Girona. Per això mossèn Lluís Carreras (estret col·laborador del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer), escrivia que “en los últimos quince años, diversos obispos, servidores del Gobierno, han hecho cuanto han podido para aminorar el uso del catalán en la predicación y en la enseñanza del Catecismo, con escándalo de los fieles, disminución de eficacia espiritual y resistencia pasiva del clero”.
Degut al seu anticatalanisme, durant la República, el 3 d’octubre de 1931, el setmanari catalanista de Girona, “Reflex”, definí el bisbe Vila com “un funcionari al servei del Règim, lacai de les institucions caducades i encegat de totes les dèries anticatalanistes”. Una prova d’això va ser la resposta del bisbe Vila (que Ramon Corts transcriu), al jesuïta Francesc Llorens, quan aquest l’informà que la predicació d’uns exercicis espirituals per a senyores, a les Adoratrius, seria en català. El bisbe Josep Vila digué: “¡Dios mío! El demonio ha tomado otra fortaleza”.
Al bisbe Vila, segons Josep Clara, se li va atribuir una frase que definia l’acomodació a les orientacions polítiques: “El hablar catalán constituye por sí mismo un acto antipatriótico”. Per això el bisbe Vila es va doblegar a les pressions del governador civil i el 1927 ordenà (com he dit abans), l’edició del catecisme en castellà.
El bisbe Vila va escriure diverses obres en castellà i en llatí, com el “De ratione linguae latinae addiscendae” (1896) o el “Manual de preladas para la admisión de aspirantes a la religión”(1918).
En una pastoral seua de 1930, després de caure el Règim de Primo de Rivera (com recordava Josep Clara), el bisbe Vila afirmà que només la monarquia i la dictadura, eren els sistemes de govern no condemnables per l’Església. Pel contrari, la república, la democràcia, el comunisme i el sindicalisme laic, eren presentats com a contraris a l’ordre, la religió, la pàtria i la família.
Per això en relació a la nostra llengua i degut a la seua actitud obstruccionista, el bisbe Vila pot ser definit (pel seu desig castellanista), com el bisbe de la dictadura, i un dels millors representants de la política espanyolista a l’Església Catalana, orquestrada i dirigida per Primo de Rivera, ja que Vila estigué totalment al servei del govern de la dictadura.
L’actitud procastellanista i hostil al catalanisme del bisbe Vila, no canvià ni tan sols amb la instauració de la República, quan la premsa catalanista atacà el bisbe Vila perquè a la catedral de Girona es continuava predicant en castellà. A més, se’l qualificà com a “funcionari al servei del Règim de Primo de Rivera” i es va demanar la seua dimissió: “L’home que digué en una pastoral que l’ésser republicà i demòcrata era un error condemnat per l’Església, no té dret a asseure’s en un lloc preeminent d’una societat que és republicana i democràtica”.
Al País Valencià, al llarg dels segles, també hem tingut una majoria de bisbes que han marginat la nostra llengua. I continuen marginant-la, fins i tot no fent cas (per exemple) del que va decidir l’Assemblea Diocesana el 15 d’octubre de 2016, que reuní a la catedral de València 1500 persones. En aquella reunió, una de les propostes aprovades, la 107, demanava la necessària valencianització de l’Església Diocesana. Aquesta proposta apostava per “fomentar l’ús del valencià en la litúrgia com a mitjà d’evangelització” i també promoure “l’edició dels llibres litúrgics en valencià”. Cal recordar que la traducció del Missal Romà ja l’ha van fer fa uns anys els acadèmics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tot i que aquesta traducció està “oblidada” (i plena de pols) en algun calaix del palau arquebisbal de València. I malgrat la petició i aprovació d’aquell punt, la jerarquia valenciana continua marginant la nostra llengua.
La valencianització de la nostra Església, com deia J. L. Ferrando (Religión Digital 22 d’octubre de 2016), “és l’assignatura pendent de la nostra Església”. Per això, només apostant pel valencià a la litúrgia, farem realitat, com deia J. L. Ferrando, “una Església més valenciana”.
M’agradaria que els bisbes valencians no seguiren el mal exemple del bisbe Josep Vila, que va pretendre espanyolitzar l’Església Diocesana de Girona. Però dubte molt que els bisbes valencians aposten decididament per la nostra llengua, per fer així una Església arrelada realment a la cultura del País Valencià.
L’exemple espanyolitzador del bisbe Vila a Girona, fa que alguns catalans encara diguen aquell refrany de: “Valencià i home de bé, no pot ser”. Amb tot, hi ha força cristians valencians que desaprovem l’actuació del bisbe Vila a Girona i que demanem que al País Valencià, els nostres pastors no actuen com aquell bisbe que va pretendre espanyolitzar la diòcesi de Girona.
En l’actualitat, afortunadament, la seu de Sant Narcís té un bisbe, Octavi Vilà (no Vila), però que a diferència del bisbe valencià, defensa i promou el català a la diòcesi de Girona, com ho feren abans els bisbes Jubany, Camprodon, Soler i Pardo.
