Asseverava G.Andrech que “governar és l’art de crear problemes amb la solució dels quals es manté la societat en suspens”. No sembla aquest, però, el millor camí per al bon govern. A Siena hi ha pintats uns frescos d’Ambroggio Lorenzetti -en teniu una mostra a la presentació- que simbolitzen el Bon i el Mal Govern. Són del segle XIV. El Bon Govern és el que busca i aconsegueix el Bé comú, il·luminat pel Sol de la Pau, guiat per la Saviesa, orientat per la Justícia, fet possible per la Concòrdia i la bona convivència dels ciutadans. El bon governant és inspirat per la Fe, l’Esperança i la Caritat, que comporten les quatre virtuts cardinals, la Fortalesa, la Prudència, la Justícia i la Temprança, a més de la Magnanimitat. Totes aquestes virtuts envolten el bon governant. En canvi, el Mal Govern, es descrit amb la Guerra oposada a la Pau, amb la Injustícia en contra de la Justícia, amb la Divisió que lluita contra la Concòrdia i amb la Por que destrueix la Seguretat de la societat. La figura central del Mal Govern és encarnada pel Tirà, ple de vicis i de pecats capitals.
Espero que d’aquesta al·legoria pictòrica en podem aprendre quelcom, ja que entre els governants sol haver-hi bastants d’aquells que anomenem “estúpids-intel·ligents”, o senzillament necis, -vegis una anterior col·laboració- que no governen gens encertadament. També n’hi ha de governants necis que són voluntàriament malvats, com el cas dels tirans i dels dictadors ! De dirigents d’aquesta mena n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre en totes les latituds terrenes. Exemples històrics d’estupidesa política els tenim en temps antics, n’hi ha en el present -a cada “cantonada”- i segurament el nombre de polítics imbecils anirà també creixent amb el temps en aquest gran panorama del diversos governs. Potser no arribarem a una quantitat “infinita” de governants estúpids, com el nombre de necis que assenyala el Cohelet bíblic, i Déu vulgui que ens mantinguem en un nombre limitat, gràcies al seny dels mateixos ciutadans.
El cas de Napoleó -una de les tantes “grandeses” històriques franceses- per no anar massa lluny, és un bon exemple de la “neciesa política”. Endut per l’ambició d’ “imperar” causà dos milions de morts en camp francès i tres milions més fora de la seva nació. Però el seu poble encara avui dia es vanagloria, orgullós, d’haver-lo tingut. Per a molts és un “fet” històric que mostra l’“obscur” desig de la ‘grandeur française’, del país més gran, del més poderós de l’Europa en aquells anys. França l’ha lloat constantment sense veure-li cap defecte ni irracionalitat. Potser fou, en canvi, l’home, el governant més neci de tots els de la seva època. Com Hitler, Stalin, Mussolini i altres dictadors d’èpoques posteriors. Més tard els trobarem a Sud-Amèrica, a Iugoslàvia, als països comunistes, als africans, als caucàsics, al sud-est asiàtic…Pertot arreu…Tots ells caigueren en idèntica temptació: la de l’orgull i l’ambició política…i en l’estupidesa. Encara en patim les conseqüències.
S’ha dit que un senyal inequívoc d’estupidesa política és creure’s invulnerable o impermeable a qualsevol evidència contrària; convèncer-se també de les pròpies falsedats i mentides com a veritats irrefutables; no voler veure els propis fracassos polítics, econòmics, o en relacions internacionals, etc. L’estúpid -en la política- es creu sempre ser una persona amb èxit, admirat per tothom, ja que la “cort dels afalagadors” que l’envolten també creix amb els anys. El neci -si es dedica a governar- encarna, com pocs ho han pogut fer, la “intel·ligència o la voluntat fracassada” sempre que s’ha deixat emportar, per les seves pròpies i “infal·libles opinions”, cap a l’abisme de la mediocritat governativa. En la seva conducta, no hi ha vist o no hi veu cap tret negatiu, per moltes mesquineses, errors i fracassos que hagi viscut, ni per les moltes bajanades que hagi dit o fet. Els seus “col·legues” i “amics” de partit han conreat i enlairat el seu “jo” fins a l’”infinitum”. Aquesta adulació constant s’ha transformat en una bena que ha tapat els ulls a molts dels dirigents, per tal que no puguin ser capaços d’acceptar una crítica aliena per rectificar quan hagués calgut, ni fer tampoc una saludable autocrítica quan hagués convingut per al Bé Comú i per a la seva pròpia salut mental.
Podem pensar en un Bon Govern quan governa d’acord amb unes lleis que condueixen al Bé Comú, que és “el conjunt d’aquelles condicions de la vida social que permeten tant a les col·lectivitats com als membres individuals d’atènyer la pròpia perfecció més plenament i més ràpidament”…És a dir que el Bé Comú no consisteix en la simple suma de béns particulars de cada subjecte del conjunt social. És quelcom més global, més indivisible -per a tots i per a cadascun alhora- i més plenament social.
Per manca d’ambició per tal d’atènyer aquest Bé, va creixent la desafecció política entre els súbdits !
