De sobte l’Arbre de les Mil Branques va callar. Havia sentit un soroll que no era normal a aquelles hores de la nit. Tots els arbres van quedar-se quiets. No bellugaven ni una branca.
– Ahà! Ara he trobat l’embolic – van sentir els arbres.
Qui parlava així era un jardiner especialitzat en arbres de bosc que havia fet venir l’alcalde de PA per veure d’esbrinar el misteri.
– Aquí hi ha un munt d’arbres: un pollancre jove, tres pollancres vells, dues alzines, un roure, tres salzes, quatre lledoners… – deia en veu alta el jardiner – No ho entenc. Els pollancres han de ser al costat del riu, els salzes també, i mai no hi són al costat de roures i alzines. Ben mirat, no entenc com arbres tan diferents poden viure junts. Demà tornaré de bon matí a veure què trobo.
I el jardiner va marxar cap a dormir.
L’Arbre de les Mil Branques va seguir explicant la seva història tan bon punt va marxar l’home, però és clar, van perdre tan de temps esperant que va sortir el Sol just quan acabava i els va enxampar tal qual, així que cap arbre va poder tornar al seu lloc. Tots van quedar plantats allà a on eren.
L’endemà, divendres, el jardiner va tornar de bon matí al bosc i va trobar els arbres en els mateixos llocs que els havia vist la nit anterior. Va tornar al poble i va anar a trobar l’Alcalde.
– Senyor alcalde – va dir el jardiner – aquesta nit els arbres del bosc no s’han mogut de lloc. És cert que és un bosc una mica estrany ja que viuen junts molts arbres de diferents espècies que normalment estan en boscos diferents. Però moure’s, moure’s, la veritat no s’han mogut gens.
L’alcalde va quedar molt confús i preocupat. Com era que aquell divendres els arbres no s’havien mogut? Van decidir esperar a la setmana següent.
Com que els arbres no s’havien mogut de lloc el següent dijous ja estaven tots a la clariana i l’Alzina Surera va poder començar a explicar la seva història tan bon punt com va desaparèixer el Sol.
El jardiner va arribar novament al bosc quan ja era fosc i l’Alzina va callar. Només quan el jardiner va marxar l’Alzina va seguir amb la seva història. I va arribar el nou dia i va sortir el Sol i els arbres es van tornar a quedar plantats allà on eren un altre cop.
I un altre cop el jardiner va dir a l’alcalde que el bosc estava tal qual i que els arbres no havien bellugat ni una branca d’allà a on eren. Així que el jardiner es va acomiadar i va marxar. Llavors l’alcalde molt empipat, va decidir que el bosc estava realment encantat i va prohibir que els panarres hi anessin els divendres a recollir llenya i, per tant, a PA els divendres no hi havia pa perquè no tenien llenya per coure’l.
Només una noieta va seguir dient “els arbres parlen, m’ho ha dit el meu papà” però ningú no li va fer cas. I els arbres van seguir ben tranquils explicant-se històries cada dijous a la nit per sempre més.
