Ha guanyat el brèxit, l’Anglaterra orgullosa i singular ha tornat a marcar perfil en el tauler de joc europeu i mundial. Res a dir, els experts en la democràcia han tornat a decidir lliurement el seu destí, i aquest és un fet que d’entrada no es pot criticar. No hi han faltat, però, els xamans de torn anunciant les mil tempestes que assolarien Europa i el Regne Unit. Res a fer amb aquests, són els de sempre, els que cobren per fer-ho o necessiten quota mediàtica per sentir-se importants. I és que realment el brèxit, com totes les coses de la vida, no és blanc ni negre; de fet, si s’imposa el sentit comú, és a dir l’economia, no hauria de comportar més incertesa que l’habitual en qualsevol canvi de paradigma. Res més.
El brèxit ha deixat tres coses magníficament diàfanes. La primera és que la democràcia té salut quan fas participar directament la població. No té més secret que aquest, són faves comptades, i en aquest sentit, els anglesos estan marcant un camí molt interessant i favorable per a aquells que creiem en la democràcia real, i molt fotut per als que creuen que la política és cosa d’opacitats i de mitges veritats. Els referèndums, amics meus, s’imposen com a solució total a una Europa cansada de tanta burocràcia estatal. No sé si m’explico…
La segona és que el reforçament de la sobirania britànica és un cop dur a la credibilitat de la UE davant d’un món cada vegada més inestable. Aquest és un fet no gaire favorable, certament. Però aquest batzac britànic és una esperança per als que creiem que els poders forts i únics, representats per súperestats, acaben corrompent-se moralment creant-s’hi una casta de vividors allunyada de la població i de la realitat. I és per això que una Europa amb tres o quatre centres de poder interconnectats i cooperatius entre ells sempre serà més òptima i controlable que una de sola i indivisible, i, a més, facilitarà una competència fiscal i jurídica, que és la base de qualsevol progrés econòmic i social.
La tercera té a veure precisament amb el sentit comú que abans esmentava. Ara la situació pot agafar dos viaranys ben diferents. Un, és que entre els estatistes euroburòcrates rabiosos com en Juncker i els perillosos vells nacionalismes, com Le Pen o el mateix Farage, condemnin Europa a l’aïllacionisme i al proteccionisme estatal. L’altre és que el pragmatisme econòmic s’imposi i Europa continuï amb el camí ja iniciat de la lliure circulació de persones, bens i capitals. Si s’imposa el primer, les tempestes seran més que probables; si s’imposa el segon, el progrés econòmic estarà més garantit. Lliure comerç o aranzels, ‘that’s the question’. Res més que això.
Amb la victòria tan ajustada del’ leave’ anglès, la casta europea haurà d’empassar-se l’orgull i facilitar tractats oberts amb el Regne Unit, si el que vol és que Europa progressi econòmicament. Per la mateixa raó que si el ‘remain’ hagués guanyat, Brussel·les també hauria d’haver adoptat algunes mesures per reestructurar la seva feixuga maquinària i satisfer la demanda anglesa. ‘Torneu-me els diners!’ exclamava Margaret Thatcher el 1984 per sacsejar aquella Europa ja marcada pel funcionariat superflu. I així va aconseguir el xec britànic.
Comptat i debatut, doncs, potser haurem d’agrair al Regne Unit aquesta nova sacsejada a una Europa encallada que no sap com reaccionar davant d’un sistema econòmic de dues velocitats poc eficaç en el seu si, i poc equilibrat que crea injustícies entre estats productius i estats subsidiats. D’això els catalans en sabem una estona. O davant de drames humanitaris com el sirià i els refugiats. Això sí, si guanyen els estatismes tant de dretes com d’esquerres, tot se n’anirà en orris i la pau i la felicitat europea s’escolaran per les clavegueres del populisme reaccionari i antiliberal.
