L’Alba tenia curiositat però també una mica de por. Finalment va estar d’acord. Es va calçar les sabatilles i es va enfilar a la finestra. Com que vivia en un tercer pis li va fer una mica de por mirar avall.
– Quan jo digui tres saltem, d’acord? – va dir en Flai
– Em fa por… – va fer l’Alba.
– Ah, no tinguis por, nosaltres t’ajudarem – va respondre en Pip.
I dit i fet. A la de tres van fer un bon salt però en comptes d’anar avall van començar a pujar cap amunt, cap els núvols i les estrelles fins que van topar amb una llum molt blanca i molt lluent que feia com si fos una cinta que unís la Lluna amb la Terra.
– Ostres, on som? – va demanar l’Alba?
– On vols que siguem, al Camí de Plata. Què no ho veus?
– Au, Pip, sigues més comprensiu. Els ganàpies de la Terra no coneixen res més que els seus carrers, les seves muntanyes i els seus rius i mars. Poca cosa més els interessa – va dir en Lup.
– I quan els interessa alguna cosa de fora de la Terra envien trastos metàl·lics a fer fotos d’altres planetes i satèl·lits i ens omplen de ferralla tot l’espai. – va dir en Flai
L’Alba es va quedar molt callada pensant en això que li deien aquells petits galifardeus. Així que els habitants de la Lluna pensaven que els de la Terra eren uns “ganàpies”, eh? Dons ja els ensenyaria ella que no era així. Bé, algun ganàpia si que hi havia… com en Marc, el de tercer, que sempre li feia la guitza, o la Marta, de primer, que empaitava el seu germà al pati dient-li “espantall” perquè era impossible que el cabell li quedés ben pentinat.
Tot d’una els tres follets van començar a regirar-se les butxaques i a treure’n uns recipients rodons que tenien una porteta rodona al cap damunt de l’esfera. Semblava impossible que d’aquelles minibutxaques pogués sortir tot allò. Finalment, quan ja havien tret quinze boles van mirar-se satisfets i sense previ avís es van asseure al damunt de la llum blanca i lluent i van començar a lliscar avall com si baixessin per un tobogan.
L’Alba, en veure que es quedava enrera, va fer el mateix que ells i va començar a lliscar avall, avall, avall… i pensava que ben bé no sabia a on aniria a parar.
De sobte es va trobar que el tobogan arribava fins al damunt d’un fanal del seu carrer a on un dels follets estava d’empeus. L’Alba va frenar com va poder i va veure com el follet feia un xiulet fluixet i llavors una espurna de llum del fanal saltava a dins de la bola que portava el follet, i tot d’una s’encenia com si fos un fanalet de festa major.
De seguida el follet va saltar a un altre fanal i va repetir la mateixa operació: xiulet fluixet i espurna que salta a dins del recipient rodó. I a cada fanal del carrer hi havia un follet fent el mateix que els seus tres amics.
