L’Alba es va quedar sola i va començar a pensar en les amigues del cole, en l’esmorzar que li preparava la mare cada matí, en el “Bon dia” amb què la despertava el pare cada matí, i , fins i tot, en les vegades que ella i el seu germà jugaven i reien. I, tot d’una, ho va trobar tan en falta que es va entristir molt. Va intentar dormir però no va poder. Com que no tenia rellotge no sabia quant de temps feia que estava així, però li semblava que era molt i molt. De fet, el Sol es va amagar i va tornar a sortir la Lluna, que ja no era tan plena com la nit anterior. Això no era gaire divertit. Si s’havia d’estar sola mentre que els follets dormien es tornaria ximpleta, per no dir que no tenia ni menjar ni beure. I, el més important, ja es començava a enyorar de la seva família.
Finalment va prendre una decisió: havia de tornar a casa seva. Es va aixecar del pedrot on seia i va entrar al cràter 525. El primer que va trobar va ser en Lup i sense pensar-s’ho dos cops el va sacsejar com si estigués dins d’una batedora.
– Desperta Lup que haig de parlar amb tu.
– Oh, oh, oh… no cridis que estic dormint ! – va dir en Lup totalment endormiscat.
– Flai – va cridar l’Alba – on ets?
– Hummmm, aquí, què passa?
L’enrenou també va despertar en Pip.
– Què dimonis passa? Que ja es Lluna plena? Doncs se m’ha passat el temps volant!!
– No – va dir l’Alba – es que no puc quedar-me aquí. Haig de tornar a casa meva i vosaltres m’hi heu d’ajudar. No sé com fer-ho.
Els tres follets la van mirar amb uns ullets petits plens de saviesa i li van dir:
– Ja ens ho pensàvem. No és normal que vulguis abandonar el teu món, la teva família i amics, les teves entremaliadures i diversions per quedar-te amb nosaltres.
– La nostra vida a la Lluna té per missió no deixar mai l’espai que vosaltres veieu sense estrelles,.
– Creiem que la nostra feina és molt important encara que sigui petita, i això ens fa feliços.
Llavors l’Alba va adonar-se que allò que la mare i el pare li repetien contínuament era veritat: “qualsevol cosa que facis, per petita que sigui, és important per a tu i per a algú altre, i per això ho has de fer tan bé com sàpigues”.
Els follets es van alçar dels llits i la van agafar de les mans.
– Corre, Alba, corre, que la Lluna ja no és plena del tot i el camí de Plata comença a desaparèixer.
La nena no volia marxar sense endur-se un record dels seus amics així que en Flai li va dir:
– D’ara en endavant cada nit de Lluna plena hi haurà una estrella especial que brillarà només per a tu. La penjarem, del cel just al damunt del nostre cràter. Quan et sentis trista o quan dubtis de si el que fas val la pena o no, busca la teva estrella. Nosaltres l’encendrem per a tu.
I dit això li van donar una forta empenta i va començar a baixar pel tobogan de llum a rodolons fins que sense saber com es va trobar de cop espatarrada al terra del seu dormitori.
– Aix, uix, quin aterratge més dur !
I es va tornar a ficar al llit tot rumiant sobre el que li havia passat. A qui ho diria? A qui ho explicaria? Segur que ningú no la creuria, així que va decidir quedar-se la seva aventura per a ella soleta.
I cada nit sortia a la finestra a veure si descobria quina era la seva estrella.
– Serà aquella més blavosa? O aquella més vermella? O potser cada nit li canvien el color.
El que si que era cert és que ella sabia que al cel hi havia una estrella amb el seu nom, una estrella especial que sempre li faria companyia i que els seus petits amics sempre encendrien per a ella.
