Després del darrer article, en què abordava el fet que a Martorell s’hi presenta una llista fantasma i llistes amb candidats que no votaran al municipi, atès que viuen en un altre lloc —cosa que és perfectament legítima però que no hi ha motiu per ocultar—, he pensat en la paraula problemes. Aquesta paraula em porta al cap dues reflexions que vull compartir amb l’amable lector.
Potser algú de vosaltres també ha llegit amb avidesa ‘Afirma Pereira’, la novel·la que va fer internacionalment famós Antonio Tabucchi. Us en faré memòria. Un periodista portuguès a punt de jubilar-se, Pereira, comença a rebre necrològiques molt compromeses des del punt de vista polític (la de Lorca, per exemple). A Portugal impera el feixisme de Salazar i l’Estado Novo, així que les va arxivant i qui dia passa any empeny. De mica en mica, el veterà periodista, que pateix del cor i només pensa a jubilar-se i a assaborir sucs de llimona al vespre, s’adona que s’ha situat davant d’una cruïlla: enfangar-se o no. No pot restar neutral per més temps. El periodista que fa les necrològiques té un diàleg amb Pereira i li diu que és un home bo mentre li lliura el text més compromès de tots, relatiu a la rebel·lió militar a Espanya. Pereira li respon amb un bany de realisme: la gent bona no va en busca de problemes. Deixo a la imaginació del lector la tria moral de Pereira, si va publicar o no al seu diari vespertí la informació sensible que li havia arribat.
La segona reflexió sobre els problemes em ve al cap al fil d’un parell de sentències sobre el fet d’escriure. “Escriure és ficar-se en problemes”, diu algú. I un altre encara eleva el to de l’aforisme: “Si ningú no es molesta, no has dit res”. Seguint aquesta lògica, deu ser que has dit alguna cosa quan es multipliquen els comentaris amenaçadors i anònims a ‘El Matí’ (anònims no vol dir que en alguns casos no se’n dedueixi fàcilment l’emissor) o quan al Twitter els adversaris recorren a la tàctica del sandvitx: replicar-te i afegir a la conversa algú de la seva corda, per convertir el diàleg en un linxament. Això darrer generalment implica molt poca confiança en la capacitat pròpia d’argumentació. Amenaces, desqualificacions i menyspreus són, en suma, efectes adversos que cal assumir quan es decideix baixar a l’arena política.
[Si vols llegir l’article anterior, sobre llistes fantasma i candidats que no viuen a la població, clica aquí. Per començar a llegir des del primer article de la sèrie, clica aquí.]
