En una competició de qualsevol tipus, acostuma a haver-hi, anats a l’extrem, dues maneres d’afrontar-la. Una tendeix a posar en valor termes com “sacrifici”, “esforç”, “persistència” i l’altra recorre a paraules com “gaudir”, “’passar-s’ho bé” o “disfrutar”. Crec que el món del futbol ha fet molt de mal perquè la segona, en general, prevalgui en l’imaginari col·lectiu sobre la primera. Personalment, acostumo a desconfiar dels futbolistes que diuen que surten al camp “a disfrutar”. En canvi, em trobo molt proper a l’ètica del treball de Mascherano, que diu que no s’ho passa bé jugant a futbol: ho fa en una posició molt compromesa i l’afeixuga el pes de la responsabilitat. Aquesta manera d’entendre el futbol l’ha portat a ser un futbolista molt llorejat. En canvi, la cultura del “sortiu i disfruteu” ha covat derrotes com el 4-0 del Dream Team a Atenes. Fora del futbol, a més, costa de concebre aquesta actitud. Uns cirurgians abans d’operar a cor obert. Uns bombers abans d’apagar un foc. Uns funcionaris d’Hisenda abans de començar la jornada. “Sortiu i disfruteu”. Sí, és clar.
En qualsevol cas, si una actitud aplana el camí al triomf és la moral de victòria. No el triomfalisme, sinó la moral de victòria. Aquesta lliçó la té molt ben apresa CIU a Martorell. S’ha d’anar a guanyar les eleccions. I, vista l’experiència del tripartit de fa uns anys, millor si és amb majoria absoluta. Pel que pugui passar, malgrat que avui dia la conjuntura sembla diferent. En Salvador Esteve, encara alcalde de la ciutat, ho recorda dia sí i dia també. La necessitat d’imposar-se amb claredat a les urnes obliga que la llista electoral no s’hagi de concebre només en termes de governabilitat, sinó també tenint en compte que cal guanyar les eleccions.
Aquesta seria l’estratègia: la set de victòria. I les tàctiques? Un porta a porta del candidat, Xavier Fonollosa, per totes les cases de Martorell. Una llista confeccionada amb persones de diferents edats i de diferents barris. Mítings electorals a cada barri de la població. Un programa amb 250 propostes (250!) que han sorgit de diferents grups de treball. Cafès amb els indecisos. L’atzar és aquell Jimmy Jump que irromp en un moment inesperat del partit; tanmateix, és important comptar-hi d’antuvi, per mirar de neutralitzar-lo i que pugui continuar, malgrat tot, l’espectacle.
[Si vols llegir el primer dels articles d’aquesta sèrie, clica aquí. Si vols llegir l’anterior, clica aquí. Per llegir el següent, clica aquí.]
