Potser algun amable lector o alguna amable lectora recorda encara que vaig començar aquesta sèrie d’articles fa un parell de mesos. Avui toca concloure-la perquè ja no tenim un candidat a l’alcaldia de Martorell, sinó un alcalde. Xavier Fonollosa (CiU), després d’unes negociacions no exemptes de dificultats amb ERC, és el nou batlle de la capital del Baix Nord.
Tots sabem que les coses, un cop estan fetes, semblen la mar de naturals. (Si no, pregunteu a la majoria d’espanyols per què Espanya és com és i Catalunya és Espanya. Els sembla un fet natural, una cosa inevitable com respirar o parpellejar.) Però, en realitat, hi havia quatre escenaris postelectorals plausibles. El primer, el que s’ha donat: CiU+ERC. El segon, govern en minoria de CiU permès per l’abstenció d’ERC. El tercer, un tripartit PSC+Movem (ICV i altres)+ERC. El quart, sociovergència. Per una sèrie de factors coneguts i per altres que no ho són o que són meres hipòtesis, Fonollosa ha estat investit alcalde. Entre els factors que han aplanat el camí, el fet que el número 1 d’ERC, Adolf Bargués, és amic de Fonollosa des de nen. O el fet que CiU Martorell ha superat les ferides de diversos pactes frustrats en el passat, que van donar l’alcaldia a diferents tripartits, i ERC, partit assembleari, ha entès de forma unànime que ara era l’hora i que no s’havien de sentir acomplexats —aquesta és la paraula, segons un històric dels republicans.
Així doncs, la legislatura fa les primeres passes amb el ple de constitució, el desplegament del cartipàs i la publicació des sous dels regidors. Aquest fet ja ha causat la primera brega entre govern i oposició. Tot plegat, una polèmica un xic bizantina: si el 2011 es destinaven anualment a l’equip de govern 237.733 euros —entre regidors electes i càrrecs de confiança— i enguany 210.800, es pot discutir si són massa o massa pocs, però no es pot argumentar que hi ha hagut un augment en aquest apartat de despesa.
Dit això, m’agradaria recordar una distinció que sembla un joc de paraules i no ho és. Ja fa una pila d’anys, quan servidor llegia ‘El País’, recordo un article magnífic de Sánchez Ferlosio, ple de subordinades que se subordinaven a altres subordinades, sobre Federico Trillo. Eren aquells temps en què el polític del PP defensava que el futbol era d’interès públic i que s’hi havien d’invertir els diners que calguessin: el futbol havia de ser en obert al preu que fos! Ferlosio, en un seu article, distingia amb sagacitat entre l’interès públic i l’interès del públic. El futbol és d’interès del públic, però tenir uns trens bons és d’interès públic, com sabem a casa nostra). Vaja, que és més entretingut parlar de Neymar, però més útil debatre sobre els trens.
Tot aquest preàmbul ve a tomb perquè els sous dels càrrecs electes s’han publicat tota la vida del món al Butlletí Oficial de la Província, el BOP. Quan la CUP “revela” sous d’alcaldes i regidors, transcriu les xifres d’un document públic que no és de gaire interès del públic, però que vaja si té interès públic. Ho diré en altres paraules: segurament no se’n donava enlloc prou publicitat, però la manca d’interès pels afers públics diu també força, i dolent, d’un gruix significatiu de ciutadans. Però aquesta i altres qüestions ja seran, si un cas, matèria d’un altre article.
[Si vols llegir la crònica anterior, clica aquí. Per llegir la sèrie des del principi, clica aquí.]
