“Cal idear estats en els que cap ciutadà sigui tan ric com per poder comprar a un altre i cap ciutadà tan pobre com per haver de vendre’s”
Jean-Jacques Rousseau, “El contracte social” 1762.
Si alguna cosa ens ha ensenyat aquesta crisi és que el problema no era en els ciutadans, sinó en les regles de joc. La constatació que qui desitja participar amb prou feines disposa de mitjans per fer-ho i que els pocs que existeixen estan corromputs, suposa una esmena a la totalitat i parla de la necessitat d’una ruptura amb el règim actual per tal d’aconseguir una democràcia real.
Davant de la concepció liberal, que converteix a la democràcia en pura aparença, cal presentar una proposta alternativa. Aquesta proposta ha de sustentar-se en la ciutadania, tal com ha succeït en cada final de cicle capitalista, endogàmicament finit. Aristòtil ja pensava que només la participació política en societat permetia aconseguir la “bona vida”, la plenitud humana. Només des de posicions d’apoderament que defensin la màxima implicació dels ciutadans en les decisions polítiques, sortirem d’aquesta. Només amb un desafiament inequívoc. Només amb un trencament democràtic. Sense trampes, sense eufemismes.
Partint de la base que les regles del joc democràtic en una societat han de basar-se en la representativitat, cal compensar aquest fet amb mecanismes de participació i fiscalització directa per part de la gent. Així, és imperatiu establir mecanismes que impedeixin que la participació política quedi limitada al vot cada quatre anys. Eines com a referèndums, iniciatives populars, revocatoris, audiències públiques obligatòries, transparència operativa i de gestió política, presentació pública de comptes…han de ser elements que suposin un contrapoder a la tendència oligàrquica de la democràcia representativa.
Tot això, per tant, suposa una reformulació del pes dels partits polítics dins del sistema. El partit polític, tal com ho entenem ara, ha de ser reconstruït sobre la base de l’ideal participatiu i el model dels moviments socials. Moviments socials que estan cridats a nodrir de nous lideratges i quadres a uns partits que hauran d’emprendre la seva pròpia refundació. El que no ho faci, serà sancionat en les urnes. El que ho ha fet, governarà.
Com a conclusió, cal remarcar el canvi de l’actual sistema econòmic. Un sistema econòmic capitalista que disgrega la presa de decisions reals de l’espai públic. Com més gran és la distància entre l’espai públic i privat, major desigualtat hi ha. La subordinació del públic i democràtic, al privat. No obstant això, la llibertat entesa com a llibertat positiva (capacitat de desenvolupar els propis plans de vida) i l’economia del ben comú és l’horitzó que hem d’aconseguir i propugnar. Això implica, necessàriament, la necessitat d’adjectivar amb cooperació i solidaritat l’ideal d’estat. Obrint així la possibilitat de connectar els interessos de la ciutadania de forma real. I això no es fa amb pegats, paranys o propostes de negociació amb un estat que ha demostrat en reiterades ocasions les seves enormes manques democràtiques. Això es fa iniciant l’únic procés d’emancipació possible, el d’autodeterminació.
Si no tenim clar l’horitzó, seguirem veient els nostres propis peus. És hora d’alçar la vista. Hi ha un país esperant.
