Dilluns 14 d’octubre de 2019. Barcelona i tota Catalunya reben una notícia esperada però transcendental: els líders que van avortar la independència són condemnats a penes d’entre 9 i 13 anys de presó. La reacció popular no es fa esperar. Milers de joves es dirigeixen a l’aeroport del Prat per ocupar-lo. Altres grups es dispersen per la ciutat i tallen els carrers. Les manifestacions són pacífiques. No busquen incendiar res. No busquen el caos. La resposta policial no es fa esperar: es produeixen càrregues, dispars de pilotes de goma, bales de foam, detinguts, més d’un centenar de ferits, un jove perd un ull i un altre perd part dels testicles. Els kapos processistes callen. La crispació creix.
Van passant els dies i les informacions que arriben del carrer són inquietants: Una setmana després de la sentència tenim gairebé de 600 ferits, diversos joves mutilats i 179 detinguts, dels quals 18 estan en presó preventiva.
No són nazis, són colons espanyols
Les reaccions a les xarxes no es fan esperar. Alguns tuitaires etiqueten la revolta com una lluita entre feixistes i antifeixistes. Afirmen que Espanya és feixista i que per això el jovent lluita i s’arrisca a ser mutilat pels carrers. Cal evitar ser víctimes d’aquest parany. No caiguem, altre cop, en la trampa de diluir el nostre moviment. Els qui van sortir aquest dijous de cacera per Barcelona no eren feixistes —almenys no únicament. Eren essencialment colons espanyols. Van sortir per atonyinar catalans pel simple fet de ser-ho. Van sortir armats per garantir la subjugació del Principat. A l’altra banda, els joves que plantaven cara no són simplement antifeixistes, són joves catalans. Jovent amb mentalitat catalana que no vol viure en una Catalunya sotmesa.
La nostra és una lluita anticolonial i antimperialista. Aixequem barricades contra l’actual repressió espanyola però les aixecariem igual si Espanya fos una dictadura socialista o una república teocràtica. No es tracta de fer d’Espanya un estat més simpàtic, més agradable o menys repressor. Es tracta de trencar el domini que exerceix militarment sobre nosaltres. Els espanyolistes que van sortir a rebentar catalans ho van fer perquè veien qüestionat el seu Estat, no pas perquè els carrers de Barcelona plantegessin crear una comuna socialista.
El caos portarà l’ordre
Tot i l’espectacularitat de les revoltes, aquestes no es traduiran en l’establiment d’un Estat independent a Catalunya. Hi ha dignitat, però segueix faltant la voluntat de control del territori. Els comandants processistes s’oposen a la DUI. No es tracta d’ocupar l’aeroport i bloquejar-lo, sinó d’ocupar-lo i fer-lo funcionar sota control català. El nostre govern de Vichy actua activament per desmobilitzar els nostres joves. Gabriel Rufian convoca contramanifestacions, Artur Mas defensa l’actuació dels Mossos, diputats republicans ordenen al poble que marxi a casa i abandoni la lluita etc. El Règim del Procés (ERC, JxC, CUP) s’ha demostrat inoperatiu. El ridícul dels nostres “líders” creixerà per sobre les seves possibilitats.
Malgrat tot, les revoltes poden materialitzar-se en quelcom extremadament positiu, en un fet transcendental. Poden ajudar a desacreditar del tot el Règim del Procés. Allunyar els ciutadans (sobretot el jovent) dels tres partits que han gestionat el gran engany. La gent escridassant a Rufián o Tardà demostra que el poble no s’ho empassa tot. El sistema de la colònia trontolla. Poden aparèixer nous actors polítics que desplacin els actuals partits. El caos portarà l’ordre.
