Era un dia assolellat, una mica calorós, d’aquells que fa goig jeure a l’herba i veure passar els núvols. Bé, fa goig si no ets un cargol, és clar.
En un racó ombrejat de l’hort, s’havia reunit el Consell de Savis de la comunitat dels cargols. Calia prendre una important decisió.
–Cada cop costa més trobar menjar en aquest hort.
-Sí, des que el pagés escampa aquelles boletes blaves que la cosa s’ha tornat perillossíssima.
-És que és verí ! Si les ensumes fan bona olor, i llavors, quan les llepes t’agafa un mal de panxa terrible.
-Necessitem trobar un hort amb enciams frescos i ufanossos.
-I sense boletes blaves.
-Però això vol dir marxar d’aquí, i aquest ha estat sempre el nostre hort, casa nostra. Jo no vull marxar!
La reunió va durar hores, els cargols parlen tan lentament com caminen. A la fi es va decidir que enviarien tres exploradors per trobar un nou hort per viure.
Ningú no va dubtar a triar el primer. Era un cargol fort i amb una closca magnífica. Se l’havia construït amb molt d’esforç i era tan bonica que era l’enveja dels seus companys d’hort. El segon cargol sempre tenia el cap ple de números, era un excel·lent calculador i planificador. El tercer cargol era un especialista en controlar la qualitat dels fulls d’enciam de l’hort i era un dels que més ànisa havia demostrat per marxar.
-Bé, cargols, ja tenim els nostres exploradors triats. Cadascun sortirà en una direcció diferent a la cerca d’un bon hort.
-I com sabrem si n’han trobat un, de bon hort?
-Esperarem tres cops el pas de la lluna. Si no ha tornat cap dels exploradors, n’enviarem tres més. I si ha tornat algun amb una bona troballa, llavors ens posarem en marxa de seguida.
-Un moment! – va cridar el Conseller que no volia marxar – Un moment, hi ha quatre sentits de marxa diferents i no tres. Ens falta encara un explorador i crec que és de justícia que el triï jo ja que els altres els heu triat vosaltres – va dir dirigint-se als altres Consellers.
-Bé, doncs si enviem quatre, més possibilitats tindrem de trobar un bon hort així que és una bona idea. A qui proposes?
El Conseller es va tombar lentament i amb les seves banyes va identificar un cargol que s’estava tranquil·lament descansant a l’ombra d’una col. Els altres cargols van xisclar amb sorpresa.
-Ell? No pot ser! És una broma? – va dir un vell cargol
El pobre cargol demanava que algú li expliqués què havia passat, i quan li van dir que ell era l’escollit com a quart explorador la por i l’enuig li van omplir l’ànim.
-Conseller, “ell” no pot ser. Ell és cec !
-És la meva tria. Sí, és cec, però oi que menja igual que tots? Doncs també ha de procurar aliment per a tots.
El Conseller en Cap va abaixar les banyes entristit per la situació, però no li va quedar més remei que acceptar-la.
–Cargol, no pateixis – va intentar animar-lo – Tu ets molt capaç d’ensortir-te’n. Tota la vida que has anat superant reptes per poder tirar endavant. Tot sortirà bé.
L’endemà en aquella hora que el cel es comença a pintar de rosa abans que s’alci el Sol, la comunitat dels cargols va acomiadar els seus quatre exploradors entre crits d’alegria. Unes hores més tard, els tres primers cargols ja havien aconseguit sortir de l’hort, però el cargol cec a penes si havia recorregut dos metres perquè havia d’anar a les palpentes i rectificant la via contínuament.
El primer cargol va prendre un camí que el va portar a un camp ple de roselles. Era preciós. Quins colors, quina flexibilitat tenien aquelles tiges, quina plasticitat ! Potser, va pensar, podria incorporar alguna d’aquelles característiques a la seva closca. I allà s’hi va quedar, estudiant les roselles.
El segon cargol, en una demostració de gran eficiència, anava anotat mentalment el nombre de vegades que lliscava endavant el seu cos per avançar per tal de saber com estava de lluny el seu hort del nou hort que, de ben segur, trobaria. Però va coincidir al camí amb un centpeus i es va quedar sorprès de quantes passes podia fer. I les va començar a comptar i es va oblidar del compte de les seves pròpies passes.
El tercer cargol va sortir tan ràpid com li és possible a un cargol, convençut que ell trobaria les millors fulles d’enciam del món. Per allà on passava tastava les fulles de tot el que era verd fins que va trobar una planta que li era desconeguda però la seva dolçor el va enamorar, així que s’hi va quedar per avaluar la qualitat de les fulles.
Mentre tant, el cargol cec havia aconseguit arribar al llindar de l’hort. Ho va saber perquè les olors eren diferents. S’hi va aturar un moment i llavors va sentir un sorollet, com un zumzeig.
-Qui és? Qui hi ha? – es va posar una mica nerviós perquè no reconeixia el soroll.
-Jo, que no em veus? – li va respondre una veueta
-No, no et puc veure. Sóc cec. Si us plau, no em facis mal!
-Ep! tranquil, perquè penses que et vull fer mal? No tinguis por. Sóc una marieta que no pot volar, les meves ales són massa petites. Per cert, a on vas?
El cargol cec li va explicar la seva missió i com havia anat la seva tria.
–Apa, quina mala bava que té aquell Conseller, no?
El cargol va començar a riure, per allò que els cargols fan molta bava i es va imaginar el Conseller enmig d’un toll de “mala bava”.
–I com t’ho faràs, per trobar un bon hort?
-Doncs, quan ensumi fulles tendres d’enciam serà el senyal que l’he trobat. I em sembla a mi que és aquí! – va exclamar el cargol molt excitat – Oh! Quina flaira més bona! Aquí, segur que és aquí !
-Ep! mestre – va respondre la marieta – no és per desil·lusionar-te, francament, però has tornat a entrar al teu antic hort i el que ensumes són els enciams que ja coneixes.
