Amigues, amics,
Sento que aquestes cartes semblen, i ho són, una queixa permanent, però és que no trobo coses que ens puguin donar alegria. Sí, n’hi ha algunes, però són d’un món massa personal perquè a vosaltres us puguin interessar. Em proposo de trobar-ne alguna de no tan personal per a futures cartes: si no, m’avorrireu.
Començo per una molt punyent, al menys per a mi. Crec, però, que és prou important com perquè us preocupi a alguns(es) de vosaltres. Aviso, és un tema reiteratiu. Estem acostumats a l’hostilitat que ens ve de fora i, malauradament, ja comencem, no a acostumar-nos-hi, sinó a estar tips de veure les que venen de dins. Ja ens comencen a escalfar el cap les diferències entre els grups independentistes. La CUP va a la seva, això ja forma part de l’ambient. Junts per Cat i ERC competeixen a veure qui és més maco. Vergonya! Dels més de dos milions que l’1 d’octubre del 2017 vam votar sí a la República Catalana el què esperen és això: FER REPÚBLICA. Per aquest motiu alguns(es), un miler llarg, van rebre la violència de les forces brutes de l’Estat. Bona manera d’agrair-los aquell sacrifici… Barallant-se els qui ens van dur aquell dia a les urnes. Això darrer no els ho retraiem, són les picabaralles que ens provoquen malsons des de llavors. Uns, empresonats o a l’exili, els que podrien fer alguna cosa en llibertat (relativa), però barallant-se i enganyant-nos dient que tot va bé.
Tot no va bé, ni de bon tros. El govern no sé si governa, però les diferències entre “els nostres” s’han evidenciat fins i tot al Parlament, i no diguem a la premsa i en privat. Ara resulta que el conseller d’Exteriors, Ernest Maragall, fa unes declaracions a la BBC dient que amb un 50/50% no n’hi ha prou per autodeterminar-se. És clar, els del PDeCat han posat el crit al cel. Sort que a la BBC estan més preocupats per l’assassinat del periodista saudita al consolat d’Istanbul que per l’afer Catalunya/Espanya. Per una vegada ens va bé que no es fixin gaire en nosaltres. La feina del conseller d’Exteriors hauria de ser precisament que el món conegués la veritat del que està passant aquí.
Es van creant institucions, com qui crea comissions per anar tirant, però no es veuen passes decidides cap a la independència que d’ací a dos dies farà un any que es va declarar al Parlament. Com no hem d’estar decebuts? I això és molt perillós, perquè si seguim per aquest camí tot se n’anirà en orris. Per exemple, la nova proposta d’immersió lingüística que fa el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, no podia haver estat consensuada abans, almenys entre ERC i PDeCat?
Esperem gestos, accions i no paraules demanant als ciutadans que es mobilitzin. Acabarem amb la sensació que ens prenen el pèl. I dic tot això amb molta tristor, però em sembla que ens haurem de mobilitzar per espavilar els nostres. Hem de fer molta autocrítica sense autodestruir-nos. Tenim persones a la presó i a l’exili. Diuen que les consulten, però els empresonats són els primers a demanar UNITAT. Sembla que des de dins es veuen les coses més clares que des de fora.
No són noves eleccions el que ens convé; és una nova dinàmica més clara i decidida. Ai de nosaltres si hi hagués noves eleccions! Amb l’emprenyada col·lectiva que hi ha, els vots se n’anirien no al PP, Cs o PSC, però molt probablement a la CUP i a En Comú Podem (o com es diguin ara). Aquests darrers estan sortint amb sobiranistes al seu si que comencen a traure el nas. I, a sobre, Pablo Iglesias està fent una feina més valenta de la que alguns fan per aquí. Jo no sé si Iglesias treballa per encàrrec de Pedro Sánchez o no, tant de bo, però compte! No és independentista, però sí partidari de la lliure determinació.
Les coses poden canviar, i no sé si en positiu, si no espavilem, o espavilen els que tenen la política a les seves mans. Si no, que es mobilitzin ells. Malgrat tot, encara tinc confiança en el meu poble.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
