Que la llengua catalana està a la corda fluixa, en perill, fa molt de temps que ho sabem, però ara s’ha posat de manifest de manera dolorosa a la vista de les xifres de l’última Enquesta d’usos lingüístics de la població del Departament de Política Lingüística, que es publica cada cinc anys: el català és la llengua habitual de ‘només’ un terç de la població.
En aquesta demolidora circumstància d’afebliment de l’ús de la llengua catalana a Catalunya, els catalanoparlants fem el cor fort i mirem de no deprimir-nos precisament per tenir força per defensar la llengua que ha conformat la cosmovisió dels catalans, una de les més grans riqueses que podem oferir: una expressió cultural i de pensament propis en harmonia amb la configuració plural del món. Per aquest motiu estranya tant, a qui hi pensi de manera detinguda i sense prejudicis, que no es faci tot el que encara és a les mans de fer per preservar el català en hores de perill com amb criteri ecologista es vol preservar la flora i la fauna. Bens immaterials com les llengües en situació minoritària com ara malauradament ho és la nostra, han de ser objecte d’atenció i procura.
De retòrica se n’escolta molta, per part de les institucions, però els fets no acompanyen les accions que han de comportar la ‘necessitat’ de saber català a Catalunya. Si el català no és necessari per viure i treballar no estimula a aprendre’l: la naturalesa humana sempre busca la facilitat i això s’ha de tenir en compte a l’hora d’emprendre accions a favor de l’ús de la llengua catalana.
No és l’únic, però un dels factors que estan posant en perill el català en el seu propi territori i des de l’únic lloc on s’ha de defensar perquè l’estat espanyol és refractari a fer-ho (l’espanyolisme polític és molt actiu), és la demografia que en els últims trenta anys ha augmentat de manera exponencial. En aquest punt també es fa estrany, quan no provoca tristesa profunda, que tanta gent que viu i treballa a Catalunya no tingui gaire o gens d’interès a aprendre la llengua que l’acostaria emotivament i culturalment al lloc i a la gent del lloc on treballa i viu… És clar que hi ha persones concretes amb sensibilitat per la llengua i la cultura del lloc on viuen i treballen, però són encara molt poques en relació al volum total.
Amb les darreres xifres a la mà, l’ús del català ja no pot dependre ‘només’ dels catalanoparlants, cada vegada més pocs perquè la majoria ja tenim una edat i prou que ens esforcem a no canviar de llengua i a fomentar-ne l’ús sempre i en tota ocasió, sovint, massa sovint, amb la penalització social de qui ens mira malament o, fins i tot, a no ser atesos de manera conforme en un hospital. És cansat ser catalanoparlants i exercir-ne en casa pròpia, com si fóssim una raresa de la natura. Hi deu haver estudis sobre la fatiga anímica, mental i fins i tot moral del que suposa aquest esforç que no es demana a ningú més que a nosaltres, els catalanoparlants.
Per aquest motiu, i posant-t’hi empatia, els no catalanoparlants a Catalunya almenys en un gran nombre haurien de ser solidaris amb la llengua catalana: la defensa del català hauria de ser també la seva causa a defensar com es defensen altres causes humanitàries per com la minva d’una llengua i la seva cultura és una catàstrofe humanitària. Per aquest motiu, cal una decidida voluntat per part de l’administració que se suposa que està al nostre servei per normalitzar la llengua en el nostre propi territori: on, si no? Cal creure i fer creure a tothom per tots el mitjans a l’abast que la llengua catalana mereix respecte i rebre consideració en tant que és un bé lingüístic i cultural de primer ordre aquí i arreu del món. El català necessita gent conscient, gent que comprengui que és una llengua patrimonial com totes les altres i, per tant, valuosa per a tothom. I si la consciència lingüística i cultural no arriba fins aquí, almenys que es consideri un deure cívic parlar-la al seu territori i a la seva gent. O és que no som ningú, els catalanoparlants a Catalunya?
