Si parles català, cal que ho sàpigues: parles un idioma de superdotats. Tal com sona. Les persones que el parlen —potser tu et trobes en aquest club selecte— tenen un quocient intel·lectual estratosfèric. Això, si més no, és el que es desprèn de les objeccions que plantegen molts alumnes de català que no el parlen a casa: el català és molt difícil. Es veu que té pronoms obligatoris (tipus ‘hi’ o ‘en’) i paraules molt rares, diferents del castellà. Una possibilitat seria que simplement es queixessin perquè és la llengua que estan estudiant en aquell moment o hi tinguessin alguna objecció ideològica, algun prejudici. És una possibilitat. Però una altra possibilitat més plausible és que el català sigui objectivament una llengua enrevessada, plena de paranys, caòtica, infernal.
Anem a examinar-ho amb més deteniment, amb una lògica habitual. Per què hi ha llengües que es parlen més? Doncs perquè són més fàcils. Per exemple, el castellà. Però, si obrim el focus, descobrirem altres llengües tan fàcils o més que l’espanyol o castellà. Per exemple, el xinès mandarí. Si el xinès no fos fàcil, no el parlarien prop de 1.000 milions de persones, fet que la col·loca al capdamunt de la llista de llengües simples. Una altra llengua molt senzilla és l’anglès. Que té dotze vocals i el català només vuit? Que està farcit de ‘phrasal verbs’ que som incapaços de memoritzar? Ja. Però té tants parlants que segur que és ben senzilla. Quant a l’àrab, també és una llengua molt fàcil (només té tres vocals) i el hindi-urdú també és en aquest frec a frec per la primacia pel que fa a simplicitat. Aquestes dues darreres s’escriuen amb l’alifat, però qui diu que l’alfabet àrab és més difícil que els verbs irregulars que recull el Xuriguera? Ho diré d’una altra manera: qui manté que el castellà és el paradigma de la senzillesa sobre la base que té molts parlants, ha d’estar disposat a admetre que s’hi equiparen en senzillesa el xinès, l’anglès, l’àrab i l’hindustànic. Per això tenen una mà de parlants.
En realitat, no cal voltar la Seca i la Meca per trobar llengües més fàcils que el català. A Europa n’hi ha que no només són més fàcils que ‘lo pus bell catalanesc’, sinó que àdhuc són més fàcils que el castellà i per això les parla més gent. A Europa, com és ben sabut, les llengües amb més parlants nadius són el rus (100 milions), l’alemany (100), l’anglès (61), el francès (60) i l’italià (58). Això vol dir, sens dubte, que són el doble o el triple més fàcils que el castellà (39 milions) i el català (9,4).
Així que siguem pràctics i tirem pel dret. Fem-nos la vida fàcil i simplifiquem: el millor és que tots els europeus fem servir el rus o l’alemany com a lingua franca domèstica i que, per moure’ns pel món, fem servir el xinès mandarí. Estic convençut que aquesta assenyada proposta trobarà molts adeptes. També, i en primer lloc, entre els monolingües castellans, que hi veuran una forma d’enriquir-se i adquirir coneixements de llengües força senzilles (tenen molts parlants). De passada, s’estalviaran l’esforç d’aprendre aquest altre idioma tan enrevessat, ple de paranys, caòtic i infernal que és el català. Una llengua tan allunyada del castellà, tan difícil, apta només per a uns pocs superdotats.
