Sovint es diu que Catalunya no seria el que és sense Barcelona, però crec que encara és més certa aquesta afirmació si es fa a la inversa: Barcelona no seria el que és sense Catalunya. Diumenge passat estava llegint la ponència de Joan-Lluís Marfany titulada “El naixement del mite noucentista de Ciutat” pronunciada dins del simposi “Noucentisme i Ciutat” que es realitzar al CCCB l’any 1994. En el text s’hi pot llegir que “la transformació moderna, real o percebuda, de Barcelona va coincidir amb el naixement del nacionalisme català”.
A diferència del que pot semblar citant la frase de manera aïllada, el que defensa Marfany és que aquesta ciutat va modernitzar-se incipientment malgrat el catalanisme i que aquell primer catalanisme no sentia Barcelona com a seva, sinó que cercava les arrels de la identitat en el món rural. Poc més endavant puntualitza que a partir de 1898 aquest moviment d’espardenya i rot d’allioli va mutant cap a un moviment en sintonia amb la modernitat que comença a entendre la ciutat com a la capital d’un país. Que determinats sectors fossin refractaris als canvis no costa massa d’entendre, atès que creixement de la ciutat suposava abandonar una essència que encara es podia trobar al camp.
Ara bé, entrada la modernitat la cultura catalana s’estructura de manera totalment independent a l’espanyola, tal com reconeix l’historiador Juan Pablo Fusi. El primer gran esdeveniment que va modificar substancialment Barcelona per convertir-la paulatinament en una capital europea va ser l’Exposició Universal de 1888. Aleshores es va guanyar el Parc de la Ciutadella en un espai que només havia estat infàmia per als catalans. La part curiosa d’això és que des d’un espai de derrota com la Ciutadella, s’enfila el Passeig Lluís Companys i es va a parar a l’Arc de Triomf. Un arc de triomf per un poble derrotat. El model de capital era París, i per això abunden a la zona els edificis afrancesats, però també hi ha la voluntat de reivindicar-se a través d’un modernisme historicista. Domènech i Montaner havia escrit l’any 1878 “En busca d’una arquitectura nacional” on hi defensava que la nostra manera de construir s’havia d’inspirar en el gòtic, època d’esplendor de Catalunya. Per això a l’Exposició hi féu el Castell dels Tres Dragons. No m’atreviria a dir que el catalanisme es limités a espeternegar contra la ciutat.
Després, ja en època del noucentisme, havia de venir l’Exposició Internacional de 1929. Va decidir-se que s’havia de posar a Montjuïc l’any 1913. Una nova excusa per transformar Barcelona i ara sí que ja ningú pot posar en dubte que el nacionalisme català està a l’altura de les circumstàncies. Modernitzar, modernitzar i modernitzar, és el que busca, i Barcelona es converteix inqüestionablement en l’emblema de tot el país. Catalunya ciutat. Per això s’ha de “convertir la muntanya de Montjuïc en una moderna acròpoli”. “Així com l’any 1888 Barcelona va demostrar la seva potència econòmica, ara, hauria de presentar-se com a centre d’una nova civilització mediterrània” digué Pere Coromines. I és per això que es mira a l’arquitectura de Brunelleschi, de Venècia de Grècia, al barroc i Forestier i Rubió Tudurí omplen aquesta nova acròpoli de jardins mediterranis. Per més que el braç executor acabés essent la dictadura primoriverista, la llavor ja havia estat sembrada amb una mirada nítidament catalana. Si ho haguessin hagut d’impulsar ells mai s’hauria fet, però van mirar d’aprofitar-ho al seu favor i d’utilitzar-ho per espanyolitzar Catalunya.
En el cas dels Jocs Olímpics de Barcelona’92 torna a passar el mateix. Serveix perquè la família reial espanyola vingui a fer-se veure i es van esmerçar molts esforços en silenciar qualsevol mostra d’identitat pròpia. L’Ajuntament de Barcelona era governat per un PSC que mirava d’utilitzar la ciutat en contra –o al marge- del país. Ara en Maragall és perdonat pels seus últims anys, però aleshores es dedicava a modificar els símbols de la ciutat perquè no semblessin catalans i a organitzar casaments reials. És curiós que per al seu model de ciutat d’esquenes a Catalunya no deixessin de fixar-se en el l’exemple del catalanisme de principis de segle. De nou Montjuïc tornava a ser l’acròpoli, però es guanyaven nous espais per a la ciutat, com ara la Vila Olímpica. El projecte arquitectònic d’Oriol Bohigas per aquest nou barri encarat al mar tenia quatre grans gratacels, que eren la reedició de les quatre columnes de Puig i Cadafalch. El ministeri de torn no ho va permetre. Els Jocs Olímpics no només van funcionar perquè l’Ajuntament del PSC ho va impulsar, sinó perquè la Generalitat s’hi va implicar i els arquitectes que volien fer un skyline amb quatre barres també: era un projecte de país.
Però que el PSC mirés a les experiències pretèrites del catalanisme per reeixir en el seu govern municipal ens indica que Barcelonia només pot excel·lir en tant que capital de Catalunya. La clau rau en la dicotomia entre ser una simple ciutat de províncies o la capital de tot un país. És, justament, havent assumit aquest rol que la ciutat té potència i esdevé un pol d’atracció per a tot el món. Que no ens venguin més la moto de ciutat cosmopolita perquè, sense Catalunya, Barcelona no és res.
