El cel del laïcisme

“Res a témer”, el llibre de Julian Barnes, és un llibre per no haver de pensar en la mort massa a la tremenda. I com que és un llibre en què es parla també de Montaigne i de la seva mort, gairebé ve a tomb recordar les paraules del girondí en el sentit que d’alguna manera és absurd témer la mort perquè quan tu hi ets ella no hi és i quan ella apareix tu ja deixes de ser-hi. ¿Quin temor, doncs, cal tenir-li? I la veritat és que llegir aquest llibre carregat d’ironia de la bona, que és l’anglesa, no et condueix pas a cap conclusió definitiva i seriosa. La vida no és cap assaig. Creus o no creus. Avui hi ha molts indrets on la fe ha estat substituïda per una mena de modern cel seglar, que és el cel seglar de l’autorealització i que tampoc no porta enlloc, però que sembla que és el mite que hem triat. El mite del cel seglar, o laïcista, que és encara pitjor, és un engany tan gran com el mite que insistia en el plaer i la joia que sentiríem quan sonés l’última trompeta i les tombes s’obrissin de cop, i quan les ànimes sanades i perfetes s’unissin aleshores a la comunitat d’àngels i sants. Parlo per boca de Barnes, és clar. Jo sóc creient. Ell es veu que no, tot i que troba a faltar Déu. El cas és, però, que “Res a témer” defineix amb tota precisió aquest mite de l’autorealització. Desenvolupar la personalitat, establir relacions que ens ajudin a definir-nos, tenir una feina que ens doni prestigi, béns materials, tenir propietats, fer vacances a l’estranger, col·leccionar conquestes sexuals, anar al gimnàs, consumir cultura. I creure’ns el centre del món, i desatendre l’educació dels nostres fills, fer els fatxendes, gosar debatre en veu alta l’amenaça musulmana, no quan es veia a venir sinó ara que ja és un fet. I ser rebels sense motius, apassionats per inèrcia, amants per rutina i infidels per principi. Res a témer, però. La mort arribarà. Mentrestant, que cadascú triï el seu cel.