El futur del president Alberto Fabra penja d’un fil. Com de malament han d’anar les coses a can PPCV perquè un partit tan poc amic dels canvis s’estiga plantejant seriosament un relleu en el lideratge de cara a les properes eleccions a Corts Valencianes. Davant la perspectiva d’una desfeta electoral que ja ningú ignora, Fabra no ha sabut fer-se fort dins del partit i definitivament no compta amb el suport decidit de cap de les famílies que l’integren. Un dels problemes més importants entre els que s’ha anat trobant durant els ja més de dos anys de presidència, és el l’anomenat “grup parlamentari dels imputats”, però les mesures del president per solucionar-lo no han assolit cap objectiu, perquè no han acontentat ningú. Per una banda, els afectats -els imputats- s’han sentit desemparats pel seu líder, sobretot arran de l’enfrontament del president amb l’abans totpoderós Rafael Blasco, ara suspès de militància en el PP. Fabra tampoc no ha respost a les expectatives d’una societat que exigeix una neteja clara de polítics sospitosos de corrupció. Pel que fa a l’acció política, no es coneix cap mesura important que haja propiciat una millora mínimament tangible en un país que llangueix en aquest desert inacabable d’una crisi que dura ja massa anys. Així doncs, a Fabra només el sosté la confiança dubitativa de qui el va posar en el càrrec: Mariano Rajoy. Són molt pocs, però, els que aposten pel de Castelló de la Plana de cara a 2015, i davant el debat sobre el relleu ja s’ha llançat el primer globus sonda en forma de paracaigudista: José Manuel García-Margallo.
Sí, el del “recreo” de Gibraltar. Margallo passa per ser l’únic ministre “valencià” –quins temps aquells del “poder valenciano” de Zaplana i companyia- del gabinet de Rajoy. És nascut a Madrid fa gairebé 70 anys i crescut a Donosti. Ei, però fou diputat per València durant 8 anys i té casa a Xàbia on passa els estius. Val a dir que són un bon grapat els madrilenys amb segona residència per aquestes contrades (per si hi ha algú altre a qui li faça gràcia això d’optar a una “presidència”). De fa un temps, però, Margallo sovinteja més que mai els saraus del PPCV –amb enfrontament vetllat amb Fabra inclòs– i no falta qui diu que comença a somiar amb la presidència de la Generalitat com a… retir polític! Pels mateixos dies també el diputat d’UPyD i actor Toni Cantó anunciava el desig d’optar a la candidatura del seu partit a l’Ajuntament de València o fins i tot a la Generalitat. Cantó sí va nàixer a València fa 48 anys, però va marxar e Madrid en l’adolescència per fer carrera d’actor, i la de polític la va començar en Vecinos por Torrelodones. ‘De Torrelodones a la Generalitat’ seria un bon títol per a un sainet farcit de piulades de bocamoll si no fóra perquè cada vegada fan menys gràcia. Esperem que tinguen abans el detall d’empadronar-se en algun lloc d’aquest dissortat territori. De precedents en tenen. En 2008, la llavors totpoderosa vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega es va empadronar en un solar de Beneixida setmanes abans de presentar-se com a candidata al Congrés per València… després d’haver estat diputada per Jaén, Segòvia i Madrid.
Així doncs, els presentem la nova moda de l’espanyolisme de cara a la temporada 2015: els paracaigudistes. En UPyD sorprèn menys, perquè tot ell és un partit paracaigudista que demostra que al País Valencià hi ha un sector social que vota en clau Informativos Tele 5 i editorial de Pedro J. Només això pot explicar les perspectives electorals d’un partit sense cap mena d’implantació al territori. Ningú dubta que el nom de Cantó fou decisiu per aconseguir l’escó al Congrés i ni que ho serà també per augmentar les opcions de vot a l’Ajuntament o a les Corts. Però en el PPCV aquesta possibilitat resulta més preocupant. Cert és que l’autonomia valenciana ha estat governada des del primer dia sota el principi del provincianisme subsidiari. Cert és que la Generalitat i tot el seu entramat d’empreses públiques satèl·lits han estat una vaca munyida fins a l’extenuació pels amics, coneguts i saludats dels que n’han ostentat el poder. Però si més no eren gent d’ací o “arrelada” de fa anys. Si ara ningú no hi alça la veu contra aquesta imposició és que realment se saben molt vulnerables o que estan d’acord amb l’estratègia recentralitzadora… o totes dues coses alhora.
Ara que tornen a bufar els vents de “Santiago y cierra España” sobre la pell de brau, caldria no menystenir aquestos moviments, perquè són indicis del que ens espera. Tenim ben present el cas de Canal 9, que simbolitza molt a bastantment el camí que segueix l’espanyolisme al País Valencià. L’han engreixada, espoliada i aprofitada durant anys fins fer-la insostenible, fins poder defensar l’excusa que no la podem pagar, acomiadar més de mil persones i regalar-la –la tele, que el deute ens el quedem- als amics, si és que no l’acaben tancant abans. La Generalitat Valenciana segueix el mateix camí, si fa no fa. Intervinguda de facto pel Govern espanyol, sembla esperar el colp de gràcia definitiu. I qui millor que un paracaigudista arribat de Barajas per posar el punt final a un cicle i exercir el càrrec que tant enyoren, el de governador civil. Ells no hauran perdut res, ans al contrari, pel camí hauran gaudit de 20 anys de mamella, i com que ja no dóna més llet, la poden retornar a l’amo. S’ha acabat el “recreo” al País Valencià.
