L’altre dia vaig anar al cinema Verdi a veure la darrera pel·lícula del cèlebre actor català Eduard Fernández, La hija de un ladrón, en què apareix amb la seva filla, Greta Fernández. El film relata la història d’un pare problemàtic que acaba de sortir de la presó, i la seva difícil relació amb els seus dos fills: un nen de dotze anys i una noia de vint-i-tres que fa poc que ha tingut un nadó amb un altre noi de la seva edat, interpretat per Àlex Monner. La pel·lícula no em va semblar pas dolenta i les interpretacions dels actors són força bones, amb Eduard Fernández com a estrella indiscutible. Tot i això, no la vaig trobar en general res de l’altre món i se’m va fer un pèl massa lenta.
El fet que m’ocupa a comentar-la i el que em crida l’atenció són els idiomes que apareixen en els diàlegs de la pel·lícula, que té lloc a la ciutat de Barcelona. Si la pel·lícula fos enterament en castellà, no m’hi hauria fixat; més enllà del fet que es tracta d’una producció catalana i coproduïda per TV3, que d’altra banda ja ens té acostumats a produccions fetes a casa nostra amb actors, directors i productors catalans i guions escrits, en la seva integritat, en la llengua de Castella. El que em sembla notable, kafkià, i fins i tot un punt hilarant, és que el català hi aparegui en aquesta pel·lícula com una mena de testimoniatge ambiental que la història té lloc a Catalunya (d’altra banda potser ni ens n’adonaríem), com una mera nota anecdòtica que apareix en personatges secundaris sense importància.
No només és preocupant que ni un sol personatge principal es desenvolupi en català, sinó que a més a més la pel·lícula reprodueix la submissió lingüística ancestral dels catalanoparlants. Es pot veure perfectament en diverses escenes com el xicot de la protagonista és catalanoparlant, tant per l’accent com perquè li parla català al seu nadó. En una escena al principi de la pel·lícula podem veure que la noia domina la llengua de Catalunya a la perfecció (com no podia ser d’altra manera amb l’escolarització en català), així i tot veiem com el noi li parla en castellà pel sol fet de ser ella castellanoparlant, és a dir, el típic comportament diglòssic del catalanet mitjà: la vella, feixuga i eterna submissió lingüística.
Tot plegat ho vaig trobar una esperpèntica exhibició d’ideologia “bilingüista”, gairebé esquizofrènica, que sembla pretendre quedar bé no sé ben bé amb qui ni amb quin propòsit. Posats a fer una pel·lícula en castellà per a Espanya i per al mercat espanyol, no calia tota aquesta pantomima, i podrien haver-se estalviat les espontànies intervencions d’interlocutors catalanòfons que no aporten res al fil històric de la pel·lícula i que només fan que deixar-nos als catalanoparlants com si fóssim un simpàtic decorat, un recurs escenogràfic, una postal, un record folklòric d’una civilització en fase de decadència. És aquesta la cosmovisió de la societat catalana que volem transmetre als espectadors a través del nostre cinema?
Voldria recordar que any rere any, a la gala dels Premis Gaudí, que se celebra aquest diumenge, apareix la presidenta de l’Associació del Cinema Català, Isona Passola, a fer un discurs apassionat reclamant més fons i més voluntat a la Generalitat per produir a casa nostra cinema de qualitat i en català, fet que evidencia la llarga crisi que viu el sector. Aquesta és una demanda que els polítics s’escolten cada any tot fent cara de pomes agres i sense saber on mirar, perquè saben que no hi ha cap intenció real des de les files del Govern de posar fil a l’agulla.
Producte de la deixadesa lingüística tant del conjunt de la nostra societat com de les productores catalanes, la classe política nostrada i la seva televisió; ens trobem davant de l’enèsim fracàs de la societat catalana en l’objectiu de consolidar una indústria cinematogràfica del país, en la llengua del país.
