Amics, amigues,
S’acosten un mesos trepidants, potser decisius. Hi ha moltes peces al teler i en sortiran de tota mena: de bones i de dolentes. Els catalans que estimem la terra i la volen lliure tenim prioritats. De primer i abans de res més, volem els nostres presos i preses polítiques en llibertat total. Tot el que no sigui això pot ser important, però no tan prioritari. Sí, els del 155, que són tres (a VOX se li suposa) han fet befa de nosaltres i han enviat gent innocent a la presó sense judici; de la justícia espanyola només se’n refien els que els convé. Però ja s’han pronunciat prou personalitats polítiques, juristes, institucions de tot el món per veure sense subjectivismes que a l’Estat espanyol s’està cometent una gran i evident atrocitat contra els drets humans, contra la democràcia i contra les pròpies lleis d’aquest Estat cada vegada més desprestigiat a Europa i al món. Com a escriptor, considero de gran significat el posicionament del PEN Club en favor dels Jordis. És una garrotada a la repressió de les llibertats d’expressió i manifestació, components necessaris en una democràcia.
Categoria
Per molta confiança que tinguéssim d’antuvi en els nostres governants i institucions de la Generalitat, ens estan demostrant, des de les presons i des de l’exili, la seva categoria política i humana, categoria que cada vegada abunda menys entre la immensa majoria dels polítics espanyols. Des que els vam demostrar que hi hauria referèndum aquell 1 d’octubre, amb paperetes, urnes, meses i col·legis electorals, la ràbia i l’odi de les “autoritats” no va parar de perbocar violència policial, jurídica, econòmica i verbal. Ja venien tocats de la impecable actuació de la policia catalana en la desgràcia del 17 d’agost de 2017, malgrat les traves i coses pitjors del govern central manegant el CNI.
L’1 d’octubre va ser un gran triomf per Catalunya. De això n’hem d’estar convençuts, tant que serà una data que passarà a la història de la nostra nació. Malgrat les pors i amenaces de tota mena, més de dos milions de catalans van sortir al carrer per votar, fos sí o no; en això consisteix la democràcia. Alguns que van intentar protegir els col·legis electorals van ser víctimes de la violència perpetrada pels tentacles violents de l’Estat espanyol. Això ho va veure tot el món. Són ridícules les acusacions sobre la falsedat de les imatges, algunes gravades per la premsa estrangera. Les declaracions sobre el tema fetes pels ministres d’exteriors espanyols, inclòs l’actual botifler Josep Borrell, no s’aguanten per enlloc. Serviran de proves per a l’inventat judici que se’ns acosta? El tribunal, de primer, tria les proves que considera vàlides i les que no. Aquí és on veig que començaran les trampes, perquè si s’admetessin totes les proves de les defenses, al tribunal no li restaria més alternativa que l’absolució, sota el risc de ser expulsat dels tribunals internacionals de justícia.
Pel que sento i llegeixo, les defenses han preparat unes proves i arguments excel·lents i estratègies coordinades. Es podran ventilar moltes coses falses en què es basen les acusacions, que ja sabeu de la calaña que són. Tots van alhora, quan es tracta d’atacar Catalunya, la seva gent, la seva història, la llengua. L’escriptor Ignasi Riera, que viu a Madrid, deia en un article seu recent: “Hi ha persones que es creuen en el dret d’exercir allò que Machado deia de Castella: desprecia cuanto ignora. Els que fan us de la demagògia, ¿saben que el pater familias de tot això es deia Benito Mussolini? Com deia Horaci dels falsos poetes, aquesta nova raça de polítics carpetovetònics etziben rots i no lírica: ructantur et errant. I potser ignoren el sentit saludable que ha de tenir la paraula”.
No sé si alguns se n’adonen. Els darrers dies l’Estat està intensificant la seva pressió amb tots els mitjans lícits i il·lícits que té a l’abast. Van detenir diverses persones de les comarques gironines, entre elles dos alcaldes elegits democràticament. Malgrat les mentides del ministre de l’interior, Grande-Marlaska, i de la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, aquestes detencions es van fer sense la preceptiva ordre judicial; així ho ha declarat la jutgessa competent. Quina mena de règim polític i jurídic és aquest? Per altra banda, l’Audiència Nacional reactiva el judici als Mossos, al major Trapero en primera línia, i per al qual la fiscalia demana 11 anys de presó. Recordem que a la tristament cèlebre manada de Pamplona hi havia un militar i un guàrdia civil. Aquests corren solts perquè “no són perillosos”.
El judici
Ara bé, els nostres presos i preses polítiques porten en presó preventiva sense judici més d’un any de mitjana. Sembla que la primera setmana de febrer s’iniciarà el judici al Tribunal Suprem. Els nostres presos seran traslladats a Madrid. El Mossos d’Esquadra els traslladaran de les respectives presons on son ara a Can Brians. D’allí la guàrdia civil els portarà a les presons de Madrid sense cap aturada pel camí. De les presons de Madrid hauran de ser traslladats a diari al Tribunal Suprem, d’anada i tornada i amb bocadillo al calabós al migdia. Ni un delinqüent de veritat es mereix aquest tracte. Suposo que les entitats defensores del drets humans en faran el corresponent informe i els distribuiran a les cancelleries i tribunals internacionals de tot el món. L’acarnissament amb ells i elles no crec que sigui més suau que la primera vegada. Tenen dret a preparar les seves compareixences amb la mateixa situació, mitjans, temps i respecte amb què ho podrà fer la fiscalia, l’advocacia de l’Estat o les acusacions privades, descansar com els senyors magistrats i ser tractats com a persones humanes que són. Tot això a banda que puguin tenir un judici just (?).
Un comiat d’herois
Què hi podem fer nosaltres, els ciutadans de Catalunya normals? Es mereixen com a mínim un comiat d’herois. Ells, elles, no en volen ser, però ho són. Totes les entitats sobiranistes suposo que els estan preparant uns multitudinaris actes de reconeixement com mai s’hagi fet amb cap heroi pel seu sacrifici, treball constant a la presó, coratge i fermesa que, segons sembla, els tenen en un grau més elevat dels que estem a fora, patint d’una manera diferent. No podem ni fora bo per a ells muntar una resistència, que acabaria en violència, però cal intentar que ni polítics anticatalans, govern de l’Estat, magistrats, policies i fatxendes de tota mena visquin tranquils durant el trasllat ni cap dia dels que duri el judici.
Catalans, organitzem-nos! ANC, Òmnium, CDR, casals, ateneus, clubs esportius, associacions de tota mena…, no hem de parar ni un dia per recolzar els nostres presos polítics, de deixar que els botxins dormin tranquils i, molt important, els qui pugueu fer-ho, no abandonem ni un sol moment les famílies dels nostres patriotes represaliats injustament. UNITAT, al menys en aquests dies, setmanes o mesos en què tots serem jutjats. Tot un poble que només vol ser lliure.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
