Amigues, amics,
Ha tornat a ser 23-F. Allò sí que va ser un cop d’estat amb totes les de la llei, que diuen; una rebel·lió, sedició, amb tancs, armes, trets al Congrés dels Diputats. Què va fer l’aleshores rei? Doncs mirar d’on bufava el vent i deixar-se arrossegar. Què ha fet l’actual Borbó? El 3-O: “A por ellos!”. La setmana passada, durant el judici maleït: “No hay democràcia sin leyes”. Traduït: les lleis estan pel damunt de la democràcia. Ja sabem que el pobre no dona més de si, però… i els que li van escriure el discurs? Ignorants? O, ja saben que el monarca pot dir les bajanades, barbaritats que li semblin sense por que li passi res? No podia declarar en el judici, però sí que ho podia fer davant un congrés de “juristes” muntat ad hoc. Ah! I, ja no solament són monàrquics els de la dreta, també ho és el PSOE, amb Pedro Sánchez al capdavant. Quin Estat…! Anacrònic, corrupte, arruïnat, sense justícia autèntica; perquè la que hi ha, endemés de no ser independent, té uns fiscals que fan fàstic i uns… jutges que, ja veurem!
La farsa ja ha començat. Sembla com si tots estiguéssim molt satisfets de com va. Pel que hem vist i sentit fins ara ho podríem estar, però si pensem una mica més enllà, i tenint en compte qui hi ha a l’altra banda, veurem que resta la part més fosca del camí i, per tant, no sabem què hi haurà al final. Optimista no ho sóc. Tractant de ser optimista em plantejo un gran interrogant. Això no obstant, sento la necessitat de fer algunes consideracions, òbvies, però que tinc ganes de fer si em voleu seguir llegint, els qui esteu llegint.
Tornant al judici, i encara que repeteixi el que tothom sap i reconeix, vull remarcar com a notables, tirant a excel·lents, les intervencions dels acusats. He de dir que tres d’elles les vaig escoltar senceres. De les altres n’he vist i sentit prou per dir que tots i totes van estar magnífiques, i no vull fer cap excepció de les que es fan públicament; no és hora de retrets. Junqueras, Forn, Romeva, Turull, Bassa, Rull i Sànchez, ja han declarat. Només en queden dos, que m’interessen molt, Cuixart i Forcadell. Per no semblar que tinc preferits, tots i totes ho són, només apuntaré algun tema.
Crec que, a Espanya, hi ha molta gent estupefacta per diverses coses que van passar a Catalunya des del 2010. D’entrada, les manifestacions dels 11 de setembre. Centenars de milers, en alguns casos rondant els dos milions de persones, que s’apleguen als carrers de Barcelona, quan no travessen Catalunya de dalt a baix o es descentralitzen per tot el país. I, el més fort, no hi ha mai ni un incident, ni el més petit incident. Evidentment, al judici cap fiscal ha preguntat sobre aquest fet. Si ho haguessin fet, potser ells i molts espanyols entendrien com és Catalunya i som els catalans, gràcies a les explicacions que els haurien donat els acusats.
Tot i això van explicar moltes coses per a qui les volgués entendre. ¿Com és possible que el 20 de setembre de 2017, a primera hora del matí, es concentressin unes 50.000 persones davant i als voltants de la Conselleria d’Economia de la rambla de Catalunya pocs minuts després que es conegués que una comitiva judicial acompanyada per la guàrdia civil entrés a registrar les seves dependències? Sí, l’ANC havia fet una convocatòria que va córrer ràpidament per les xarxes socials. La gent es va sentir indignada; són les nostres institucions que estan essent trepitjades, aplanades. Jo hi vaig passar, tot anant cap al despatx, quan encara hi havia quatre gats protestant. Em va cridar l’atenció, i encara me la segueix cridant, que els Mossos d’Esquadra protegien els guàrdies civils que hi havia a la porta de la Conselleria.
Al migdia, de tornada cap a casa, la confluència rambla de Catalunya i Gran Via ja era plena. A la tarda hi vaig tornar i ja m’ho vaig haver de mirar des de la Gran via quasi tocant a passeig de Gràcia. Se m’hi va fer fosc. Només veia banderes, sentia i cantava cants. La gent estava indignada, però cap incident que jo veiés. Semblava una festa i no n’hi havia per fer festa. Això és el què no entenen ni entendran mai ni fiscals ni jutges. Sí que ho entenen alguns polítics de la Meseta, però no ho poden digerir. Aquests catalans que protesten indignats i no claven ni una empenta. Sí, hi va haver quatre incontrolats que van cobrir d’adhesius dos cotxes de la Guàrdia Civil, van donar-los quatre puntades de peu (als cotxes) i potser els van trencar algun vidre. Tumulto! Alzamiento! Rebelión! Com el 23-F de fa anys al Congrés de Diputats i als carrers de València… Els fiscals no en rascaven ni una, els acusats es creixien, els qui ho seguíem per la tele flipàvem. Bé, no insistiré.
Un “detallet”. Un fiscal li pregunta al nostre gran vallesà de Parets, Jordi Turull: “¿Es usted socio de Òmnium Cultural?”. ¡Toma! Haig de confessar que, enmig d’aquell drama esperpèntic, d’entrada em vaig fer un tip de riure. Al nostre Jordi li va ser fàcil respondre posant en ridícul el fiscal. Jo anava pensant en totes les associacions o entitats de les quals sóc soci, entre elles Òmnium Cultural, i de molt abans que Turull, perquè soc més vell. També en soc de l’Assemblea Nacional Catalana, de la Plataforma per la Llengua, de l’Institut d’Estudis Catalans i de moltes altres que, vistes les circumstàncies, em poder fer carn de canó. Ah! Per si algun rastrejador de xarxes em segueix (crec que sí), vaig ser voluntari en una mesa el 9-N, apoderat voluntari l’1-O per l’ANC, he anat a totes les manifestacions i actes catalanistes, nacionalistes i independentistes que he pogut fins que l’espinada i altres xacres em limiten d’anar només a les imprescindibles, si és que aquell dia em puc bellugar. Per cert, des d’aquesta anècdota judicial o fiscal, Òmnium no dona l’abast a rebre i inscriure socis.
No sé si per sort o per desgràcia, després d’aquesta setmana d’eufòria, comencem a tocar de peus a terra. Els fiscals poden ser maldestres i el jutge president de la sala penal del Supremo un bon home “imparcial”. Però després vindran a grapats policies nacionals, guàrdia civils, capitostos policials i polítics que, aquests sí que aportaran proves “irrefutables” que seran la joia de la Fiscalia i la raó per al “just” Tribunal. Tot es fa de cara al TEDH d’Estrasburg. Veient, però, com va la Unió Europea ja no sé si refiar-me tampoc d’aquell Tribunal. Espero que algú faci alguna cosa o passi alguna cosa, perquè aquests nostres patriotes siguin absolts, quedin lliures i siguin recompensats abastament de la ignomínia que estan patint. Espero, esperem!
Vostre,
Josep M. Boixareu V.
