El discurs retòric espanyol sol repetir fins a l’extenuació que el secessionisme català va en contra dels corrents de la història. Defensen que la tendència del moviment històric actual és a la constitució d’unitat polítiques de major àmbit i a l’esborrament de les fronteres.
És un discurs que entra en una contradicció flagrant amb un altre dels seus mantres religiosos: el de la sobirania del poble espanyol. La constitució d’unitats polítiques de major àmbit, com podria ser el cas de la Unió Europea, ha significat la cessió de quotes de sobirania per part de l’estat espanyol, sense que el seu poble, que jurídicament és l’única entitat sobirana d’aquest estat, hagi esta mai consultat. En la pràctica s’ha demostrat que per a fer front a qüestions de sobirania n’hi ha prou amb la intervenció dels funcionaris de Madrid, fins i tot quan aquesta es limita a admetre el mandat o les condicions imposades per altres estats o organitzacions supraestatals.
Igualment, encara que fos anterior a l’elaboració de l’actual constitució, es va abandonar el que jurídicament era una província de l’estat espanyol i es va renunciar a exercir-hi cap mena de sobirania, sense consultar per a res al poble espanyol ni tampoc als residents en aquesta província en concret. Estic parlant del Sàhara Occidental, òbviament.
Pel que fa a la desaparició de fronteres, es deuen referir a les de Ceuta i Melilla. Però no cal anar fins a les “possessions africanes”, només cal que ens fixem en la crisi dels refugiats de Síria per adonar-nos de la construcció de fronteres amb tanques i murs en paisatges en què anteriorment no existien aquestes fronteres físiques, i en el qüestionament del que eren drets dels ciutadans de la UE, com era el dret dels ciutadans de la UE de moure’s lliurement pel territori dels països signants del tractat de Schengen, i com aquests drets es pretenen conculcar sense haver pres l’opinió de la ciutadania per a res.
Un altre factor a tenir en compte és més històric. Jo no sé a què fan referència els governants espanyols quan parlen de corrents històrics actuals, ni quina extensió donen a l’adjectiu “actuals”, però justament l’actual ordre jurídic internacional ha assistit a una allau de naixement de nacions que pretenen la sobirania exclusiva sobre el seu territori nacional. Explosió, aquesta, que no sembla haver-se aturat, ans sembla haver arribat, finalment, fins a l’àmbit d’algunes de les unitats polítiques més antigues del continent europeu (unitats que, d’altra banda, quan s’analitza detingudament el seu origen, acaba resultant que tampoc no són tan “antigues”; i quan s’analitzen des d’un punt de vista sociològic, ni tan sols es pot dir que tinguin gaire d’”unitats”).
L’explicació és ben senzilla. La progressiva reducció de les pressions existencials obre les ments de la gent, i fa que prioritzin la llibertat sobre la seguretat, la autonomia sobre l’autoritat, la diversitat sobre la uniformitat i la creativitat sobre la disciplina. Existeix una lògica universal sobre com la ment humana s’enfronta a les condicions existencials, els sociòlegs l’han anomenada “escala d’utilitat de les llibertats”. Me n’ocuparé en un proper article. També parlaré de la “lògica evolutiva del canvi cultural”.
De moment, però, els senyors de Madrid farien bé d’anar abandonant l’ús de categories que no entenen, com ara el de “corrents històrics” i el “soufflé”.
