[Llegiu-lo en castellà.]
Benvolgut, o no,
He llegit el teu tuit i ja la primera frase m’ha deixat en un cert estat d’intranquil·litat: “visc en poble de Càceres”. He estat a punt de dir: jo Jane, tu Tarzan. Però és que, a més, he vist després que la teva tarzanesca manera d’iniciar el relat es complicava encara més: “(…) i aquí han arribat nens de Catalunya a estiuejar, que no sabien castellà, ja que ni la seva mare ni els seus professors els ensenyen ni a parlar-ho, escriure-ho o entendre-ho, crec que això no és gaire normal !!!! “. A veure… per on començo? M’estàs parlant de l’existència de nens catalans que no saben parlar, escriure, ni entendre (sic) el castellà. És a dir, són uns nens que viuen en una bombolla catalana, aïllats del món exterior i que, per exemple, no entenen ni un borrall dels dibuixos animats de la cadena Clan. Vaja, que quan senten que el Bob Esponja cridar el Patrici en la llengua de Cervantes, es miren entre si esperant que Patricio li contesti amb un “què vols, Bob, no veus que estic endreçant casa meva?”. Són nens que no poden comprendre l’àmplia oferta de pel·lícules infantils doblades al castellà; que quan veuen un partit del Barça a Movistar, El Gran Partido els sona com si fos Al Jazeera; que no saben què diu Zoido a les rodes de premsa (bé… jo tampoc) i que només entenen els discursos del rei quan somriu i diu “moltas grasias”. Pobres nens. Els vas fer fotos? En vas gravar algun vídeo? I és que deuen ser els únics nens a tot Catalunya que només saben català.
Bé, també cal una altra possibilitat: que els nens parlin entre si en català, com tenen per costum quan són a Catalunya, i que a tu et foti no entendre’n res. És possible que de seguida surti aquest senyor que viu dins dels intolerants i que apareix per dir: “tamo en Epaña, aquí sabla en apañó, po mi cojone”.
De tota manera, hi ha també una possibilitat gens menyspreable: que menteixis. I és que jo podria escriure un tuit que digués: “et vaig veure a les tres de la matinada de dissabte passat ballant zumba en calçotets mentre sostenies un cogombre enorme en una mà i una sopa de fideus a l’altra. A més, hi havia un extraterrestre cantant el “Despacito” i Sergio Ramos llegint un llibre de Kafka. No és gaire versemblant, oi? Especialment per això de Sergio Ramos. Allò de l’extraterrestre cantant “Despacito” sembla més probable. Doncs sí, Carlos, mentir és fàcil. Llençar merda i engegar el ventilador és un esport en aquest país. Només cal inventar-se una història basada en tòpics i en llegendes urbanes. Els prejudicis, la ignorància i la mala llet faran la resta.
De tota manera, deixa que et digui una altra cosa: estic molt, però que molt tip, que els catalans hàgim de justificar-nos. Estic molt, però que molt fart, d’assenyalar obvietats, de desmentir mentides i que es normalitzi la porqueria. Suposo que a tots els col·lectius que són objecte d’aquesta estratègia de marginació els passa el mateix. Suposo que els immigrants estan farts d’haver de demostrar que són igual o més intel·ligents que els nadius, que els homosexuals estan cansats d’argumentar que la seva orientació sexual no té res a veure amb cap malaltia o que les dones estan fins als nassos d’haver de provar que tenen iguals o millors capacitats que qualsevol home. El que m’irrita enormement és que el nivell d’exigència del coneixement del castellà als nens catalans és superior al de la resta de nens que viuen en aquest Estat tan i tan amant de la diversitat cultural. M’indigna que els nostres fills es vegin qüestionats per saber el doble de llengües que el president del govern espanyol, el Sr. Rajoy, també conegut com “it’s very difficult todo esto”. Perquè, vejam, Carlos: tu has llegit el que has escrit? Això de “vivo en pueblo de Cáceres” et sembla correcte? ¿Allò de “ya que ni su madre ni sus profesores les enseñan ni a hablarlo, escribirlo o entenderlo, creo que eso no es muy normal!!!!” et sembla que correspon a un nivell Premium de castellà? Potser t’hauries d’escolaritzar una temporada a Catalunya. Hi tenim professors fantàstics que et farien escriure correctament en castellà. Pensa-hi. A més, passar del micromon d’un poble de Càceres a una comunitat cosmopolita i bilingüe que rep cada any milions de turistes podria ajudar-te a superar certs traumes freudians del tipus “aquests nens parlen rar, mama tinc por”.
Per cert, potser seria bona idea enviar-te els horaris escolars dels nostres fills perquè veiessis que on posa “castellà” és perquè s’ensenya castellà. Després et podríem enviar els informes PISA, en què demostra que els nens catalans estan per sobre de la mitjana espanyola en coneixement del castellà. I, per acabar, et presentem un senyor que es diu Albert Rivera i que està en contra de la immersió lingüística que a ell li permet fer demagògia tant en català com en castellà. I és que suposo que el nen Albert Rivera va haver de dir alguna vegada: “no mami (o papi), no vull aprendre català, perquè vull tenir menys possibilitats que em contractin a Catalunya”. Pobre Freud, va fer massa curt amb les seves teories.
