Tot just fa una setmana va tenir lloc, al Parlament de Catalunya, el debat d’orientació de política general, un plenari que marca l’inici del curs polític. Un debat que estableix, a través de les propostes de resolució dels grups parlamentaris, també els que donen suport al Govern, les prioritats polítiques d’aquest període.
Moltes després han de trobar el seu encaix en la Llei de Pressupostos. I per tant, concretar la seva viabilitat i efectivitat. És útil aquest debat? Què en queda, després? On posen més èmfasi els mitjans? Avui tindré l’atreviment de donar resposta a aquestes preguntes des de la visió de fer-ho des de dins el Parlament de Catalunya, com a diputada del PSC.
I començaré amb una afirmació. Sí, el debat és útil. Per establir prioritats, per donar resposta a necessitats i preocupacions socials, per impulsar l’acció de govern.
I seguiré amb una autocrítica. Els grups parlamentaris no som capaços d’explicar bé el contingut del debat i entrem en el joc d’allò que genera més controvèrsia.
Una vegada sentit el president Aragonès i la resta de presidents dels grups parlamentaris, intervencions amb més contingut polític, i que a voltes ens poden semblar un seguit de monòlegs, però que dona peu a què cada opció política marqui el que considera les seves prioritats.
Ja en aquest torn vam poder veure les divisions en el bloc independentista sobre la concepció de la taula del diàleg amb l’Estat, accelerar un nou referèndum o les diferents concepcions sobre el futur de l’aeroport i o de la proposta dels Jocs Olímpics d’Hivern.
Hi ha de tot, mans esteses, crítiques furibundes, retrets entre socis, tocs d’atenció de grups minoritaris però importants per la governabilitat. Fins i tot expressions fora de lloc.
Al final de la jornada, tothom ha marcat les seves regles en el tauler de joc polític. Ja es deixen entreveure acords, forats i recosits. I això és el que llegirem i veurem als mitjans.
També tornem a ser conscients del que vol dir tenir l’extrema dreta a l’hemicicle, i el canvi que han generat en el debat, i ens reafirmem amb la lluita de la resta de grups per mantenir la qualitat democràtica.
I comença una tasca dels grups parlamentaris, de govern i d’oposició per elaborar un seguit de propostes de resolució, quasi 120. La gran majoria de les propostes que es porten a votació busquen millorar els serveis públics, donar resposta a les necessitats dels ciutadans i ciutadanes. Són d’ensenyament, de salut, de com abordem la sortida de la pandèmia, de transició ecològica, de seguretat, d’ocupació, de suport a l’empresa.
Quan vas mirant totes les propostes, hi ha moltes coincidències, i moltes d’elles, amb independència del grup que ho proposa tiren endavant i votades per àmplies majories, es fan transaccions entre diferents grups, però en general totes elles tindran poc ressò mediàtic, no aconseguint fer-les evidents davant la ciutadania, més enllà dels sectors professionals o associatius als qui faci referència la moció.
Val a dir que les resolucions sobre avançar amb la taula de diàleg amb l’estat, van ser votades àmpliament. No així, per contra, la demanda d’un referèndum d’autodeterminació dins la vigent legislatura.
Es van poder evidenciar diferències de com avançar en el món independentista, vam veure com el realisme s’imposava, però de nou es va negar obrir el diàleg entre les forces polítiques a Catalunya.
I la meva pregunta final. Som capaços de posar-nos d’acord amb moltes polítiques, de fer transaccions per articular majories més amplies i no ho serem per generar un diàleg a dins de Catalunya?
