Fa trenta cinc anys els partits polítics, supervivents de la llarga nit del franquisme, eren vistos amb il·lusió i els polítics, molts d’ells amb l’èpica del pas per la comissaria de Via Laietana, gaudien d’una autoritat moral guanyada a base de jugar-se el tipus. Als anys noranta aquests mateixos partits i polítics eren ja vistos amb indiferència i guanyava terreny l’escepticisme sobre la recerca del bé comú i la prevalença dels interessos de país per sobre dels de partit. En aquests moments, aquests mateixos partits i polítics, i els que els han substituït, són vistos amb desconfiança, i en alguns casos amb menyspreu. I el desprestigi del noble art de la política va en augment.
Un dels factors que explica on hem arribat és, sense dubte, el funcionament intern dels partits polítics. Aquests dies els òrgans de direcció del PSC ens en han donat un trist exemple. Però aquest partit no és una excepció. Paradoxalment, la discrepància interna, arreu, no es percebuda com una font democràtica d’enriquiment sinó com una incòmoda pertorbació que fa nosa al líder, li resta autoritat i per tant cal liquidar amb autoritat. La mateixa autoritat que controla la designació de candidats i càrrecs públics, de tal forma que en queda exclòs “qui es mou de la foto”. I a la foto acaba sortint qui vol “estar” en política més que “fer” política. I dels partits se’n van els que valoren més la seva llibertat i conviccions que l’obediència i el seguidisme a un projecte que molt sovint acaba condicionat per interessos personals del líder.
Projectes personals que, quan perduren en el temps, acaben sucumbint a les tres clàssiques temptacions de l’home: el poder, la fama i els diners. I no s’entén la història i moltes decisions sense comptar amb aquests tres factors, moltes vegades irracionals, més enllà de l’economia.
Per això, ara mes que mai, és imprescindible i urgent introduir mecanismes que afavoreixin la representativitat directa dels polítics i disminueixin la força dels aparells dels partits. Fa pensar que alguna cosa falla, veure per exemple que el cap de llista de la primera força política catalana a les eleccions al Congrés és escollit com a candidat per una assemblea local d’afiliats a la que acudeixen com a molt aquell dia 300 persones (si hi ha candidat alternatiu; menys en cas contrari). I que de les 300 persones la majoria siguin càrrecs de partit, de les institucions que governa o els seus familiars. Després aquell candidat pot ser avalat per molts votants a les eleccions però la pregunta és: han tingut oportunitat aquests votants d’escollir, d’entre els candidats que defensen determinades idees, al que prefereixen?
La única manera de moderar la temptació del poder, la vanitat i els diners; d’enfortir la representativitat directe i recuperar credibilitat política és limitant els mandats, apostant per les llistes obertes i cuidant la transparència total dels comptes públics, dels partits i les seves fundacions. De cada candidat, més enllà de les idees, a unes llistes obertes, hem de poder valorar les seves actituds: la generositat i magnanimitat contra l’ànsia de poder, la humilitat front la vanitat i l’austeritat front la cobdícia. Amb això també es veu la fortalesa i fiabilitat de les seves conviccions.
La majoria dels actuals polítics, que es mouen pel seu compromís i defensa del bé comú, s’ho mereixen i ho necessiten més que ningú. Per això, no poden esperar més a promoure aquests canvis.
