Han passat gairebé dos anys des que vaig acceptar fer de director d’El Matí Digital, atenent a una demanda urgent que no podia rebutjar, i ara és arribat el moment de plegar veles. El motiu exclusiu d’aquesta decisió és la manca de temps: a banda de la meva feina a jornada completa, les darreres eleccions municipals van decidir que aquest humil servidor de vostès sortís escollit també servidor públic. Ara faig de regidor de Cultura de l’Ajuntament de Martorell. I una cosa és la vocació de servei i una altra el do de la ubiqüitat o la capacitat de gaudir de temps infinit, privilegis dels quals no gaudeixo. (Per no parlar del fet que tinc dues filles petites i que algunes tardes em dedico al transport extraescolar.) Així doncs, en aplicació del principi d’Arquimedes, una activitat n’ha de desplaçar una altra, en benefici de tots i en detriment de la meva dedicació a aquest diari.
Balanç d’aquests gairebé dos anys
Un període de dos anys pot semblar poca cosa. Però hi ha dedicacions encara més efímeres en el periodisme recent: el director d’El Mundo David Jiménez va poder publicar només 366 números abans que el decapitessin. No és que vulgui comparar aquesta modesta publicació amb el diari fundat per Pedro J, ja que seria absurd, però els gairebé dos anys han estat prou temps per portar a terme alguns canvis de gruix en un diari que ja supera la dècada de vida.
La majoria dels retocs en 22 mesos ja els vaig explicar en un text previ que convido a repescar: “Un any de canvis a El Matí”. Soc una persona que creu en el retiment de comptes i el compromís amb el lector. Per això afegeixo a l’article esmentat el que ara teniu a la pantalla. Potser és un llegat modest, però és el meu llegat.
Si hagués de resumir les millores en unes poques línies serien aquestes cinc. El primer, aconseguir fer un diari, no una publicació que sortís a batzegades, com passava de tant en tant. El segon, fer-lo llegidor. El tercer, que la part informàtica respongués: enviament del butlletí, publicació automàtica a les xarxes socials, acompliment de la llei de protecció de dades, interlocució fluida… El quart, vetllar encara més per la correcta ortotipografia dels textos. El cinquè, comptar amb una varietat de veus que assegurés la pluralitat d’El Matí. Això a banda, hem començat a fer recopilacions d’articles més llegits amb certa regularitat o hem ofert tastets editorials dels col·laboradors i d’altres. No són poques novetats ni poca feina.
Nous agraïments
La tasca de treure al carrer una publicació és sempre coral. Per això en aquell article previ de fa uns mesos vaig aprofitar per presentar in extenso els col·laboradors nats a Martorell (els més fàcils d’entabanar), saludar les incorporacions de 2018 i agrair la feina dels que hi són des de fa molt de temps. He de dir que tinc la immensa sort que, quan demano col·laboració, gairebé tothom em diu que sí. I això que les condicions són draconianes: zero euros i la promesa de doblar-los el sou de tant en tant. Però també la possibilitat que els llegeixi els nostres seguidors a les xarxes socials (1.750 seguidors a Facebook i més de 7.000 a Twitter) i els subscriptors al nostre butlletí.
Confio que seguiran sent incondicionals d’El Matí les incorporacions de nova fornada, totes elles de 2019: Anna Amat, Daniela Grau Humbert, Diego Sola, Enric Canela, Eva Martínez Collado, Guillem Pursals, Joan Fullola, Llorenç Prats, Marc Peig, Miquel Vila, Quim Massana, Rosa Maria Pascual Sellent, Sergi Cristóbal Jané i Sergi Garcia Lorente. En alguns casos es podria tractar de col·laboracions esporàdiques o úniques. Però fora desitjable que algunes d’aquestes veus es consolidessin a El Matí. Les 27 persones atretes durant 22 mesos són un bon patrimoni. Consolidar-lo i ampliar-lo ja serà una tasca de la nova directora.
Un relleu tranquil
La directora flamant d’El Matí és Teresa Ciges. D’entrada, la seva irrupció implica unes novetats que no cal menystenir.
La primera, que és dona. Serà el primer cop en deu anys que aquesta publicació tindrà una dona al capdavant. Aquest fet, per si sol, ja és prou rellevant. Els homes, per inadvertència o motius que fan de mal dir, hem tendit a passar-nos el porró del poder durant massa segles. Deixar de ser un tap per a la meitat de la població del planeta és un assumpte de justícia.
La segona, que és periodista. A El Matí hi ha hagut directors que eren veterinaris (Joan Capdevila), periodistes (Joan Safont), historiadors de l’art (Andreu Pujol) o filòlegs (jo). Segur que no li farà cap mal a aquest diari que al capdavant hi torni a haver una periodista.
La tercera, que és valenciana, quan tots els seus predecessors han estat principatins. Aquest fet de ben segur permetrà que el diari transmeti una visió global dels Països Catalans que, fet i fet, no ha volgut perdre mai.
A reveure!
Vull acabar aquestes línies amb un “a reveure” més que amb un “adeu”. Perquè és molt probable que de tant en tant encara tregui el cap per aquestes pàgines. Això sempre que les obligacions exposades més amunt m’ho permetin.
En resum: el director surt a comprar tabac. Visca la directora!
Gràcies per la vostra fidelitat a aquesta publicació. Llarga vida a El Matí.
