En un estiu en què l’ocupació talibana de l’Afganistan ha estat una de les principals notícies, m’ha retornat amb força a la memòria un dels llibres que més em va impactar quan —ara ja fa una pila d’anys— vaig iniciar la carrera de Periodisme, un text que sempre he tingut present. El llibre en qüestió és ‘Ante el dolor de los demás’, de la cèlebre Susan Sontag (1933-2004), que va publicar just un any abans de morir i que recull i posa al dia bona part de les reflexions sobre la fotografia que van acompanyar l’autora durant la seva prolífica vida intel·lectual, amb la mirada sobre el dolor aliè com a premissa sobre la qual esmollar, amb moltes dosis de crítica social, que fàcil és consumir dolor quan no es tracta del nostre dolor, quan el dolor és el dels altres.
Sontag centra el llibre, sobretot, en el patiment que causen els conflictes bèl·lics, i en el paper que al llarg de la història hi ha jugat la professió fotoperiodística, entesa com a cadena de transmissió a través de la qual les guerres tenien la capacitat d’arribar a les masses. Amb els principals conflictes violents de finals del segle XIX i del segle XX com a teló de fons, l’autora relata, succés a succés, la història i l’evolució del fotoperiodisme, combinant la part tècnica i la part política, bevent una de l’altra.
Sontag posa sobre la taula preguntes essencials per a la seva reflexió, raonant sobre com imatges altament violentes i cruels es poden arribar a convertir en normalitat; sobre l’eficàcia de mostrar aquestes imatges, preguntant-se si són capaces de commoure’ns i indignar-nos, o si més aviat ens van tornant insensibles; sobre com aquestes imatges poden desencadenar també rebel·lia i fer créixer l’agressivitat; o sobre els límits, la censura i l’autocensura, i el paper que hi juga el fotògraf com a professional.
Des d’un punt de vista polític i de poder, analitza també la utilització que governs i dirigents han fet i fan de les imatges de guerra; el perquè mediàticament unes guerres transcendeixen més que d’altres; qui decideix que es publiquin unes imatges i no unes altres, i amb quines finalitats polítiques; i com —tot plegat— compendia en una opinió pública que és la que acaba jutjant quan un conflicte és justificable i quan és execrable.
Revisar el treball que en vaig fer, amb notes emocionadíssimes escrites fa 15 anys, és reviure passat per adonar-se que no han canviat massa coses. Deia que és un llibre que sempre m’ha acompanyat, i deia també que ha estat aquest estiu quan m’ha retornat. Va ser de cop, mentre dinava, veient nens bruts i desvalguts, a cara destapada, que esperaven amb les seves mares, dins una espècie de refugi de quatre parets mal fetes, que algú els rescatés d’un Afganistan cada cop més controlat pels talibans.
Des de les televisions del primer món, som capaços de dinar veient fam. I som capaços de fer el cafè veient morts, sempre que aquests no siguin dels nostres. Com diu Sontag, s’ha assumit i normalitzat que no els hem de donar la mateixa dignitat. Quan els veiem, no pensem en si tenen família, ni en què estaran pensant quan els vegin a la pantalla, un fet que s’interioritza exponencialment, diu, com més llunyà i exòtic és el lloc dels fets.
Parlava d’Afganistan, però d’exemples n’hi ha a carrerades. Només cal consultar qualsevol secció d’Internacional. Qualsevol dia. Hi ha també exemples locals, i algun amb rècord inclòs, aconseguit a base de morts i més morts al Mediterrani. Milers. Cada any. El Mediterrani, un mar que precisament no ens és llunyà ni exòtic, però sobre el qual hi tenim una mirada que s’entesta a discernir entre els nostres morts i els dels altres, tot depenent, com apuntava Sontag, de l’origen de la persona que en aquest cas s’hi ofega.
*Foto: BBC
