Aquesta setmana a la capital de l’Estat han passat moltes coses però segurament la més transcendent és la dimissió, per sorpresa, del ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón. Potser prenen tantes decisions de cop perquè no saben cap a on tirar, perquè saben la que els ve a sobre i perquè al costat hi tenen una comunitat autònoma que té previst fer moltes coses però la rendició no està entre elles.
La decisió més important és que el Partit Popular tomba la polèmica reforma de la llei de l’avortament que volia instaurar Ruiz Gallardón i que estava pendent d’aprovar-se definitivament. No només això. El que fins ara era el ministre de Justícia anuncia que deixa la política i abandona el seu escó al Congrés dels Diputats.
No deixa de sorprendre que d’un dia per l’altre decideixi abandonar el govern i plegar d’una forma més o menys definitiva, cosa que està per veure. Segurament, no només dimiteix perquè ha vist el poc suport que el seu propi partit li està donant en la reforma de la llei de l’avortament. Alguna cosa ha d’estar passant allà dins i no sembla que sigui poca cosa. No estem acostumats a que els polítics pleguin i quan ho fan, sol ser perquè s’han vist esquitxats en casos de dubtosa credibilitat.
Hores després de que ens assabentéssim de la seva renúncia, vaig poder llegir unes quantes bajanades a les xarxes socials sobre aquesta notícia. Gent que semblava que alcés a dalt de tot del cim al ministre de Justícia i al seu govern per haver tombat aquesta llei. Que trist que en ple segle XXI s’estigui debatent sobre què aporta aquesta reforma que no fa res més que recular quaranta anys enrere, d’instaurar la submissió totalitari a un col·lectiu del qual es pretén que no pugui ni tan sols decidir. Ni alçar la veu ni deixar que elles mateixes puguin decidir què volen fer el seu cos. No sé si a aquestes altures ens hem d’enorgullir de que aquesta llei no acabi tirant endavant. En qualsevol país normal, això ni tan sols seria tema de debat. En qualsevol altre govern amb un mínim de seny, ni se’ls hi acudiria.
No m’agrada Ruiz Gallardón ni el que ell i el seu partit representa però sembla que alguns parlen de l’avortament amb massa facilitat i molt poca empatia. L’avortament no ha de ser mai considerat un tema d’ideologies i sí d’una certa responsabilitat. Només s’ha d’utilitzar en casos extrems i no es pot fer servir com qui va a comprar el pa. Com tot, això és un problema d’educació, de responsabilitat i d’uns certs valors que tothom hauria de tenir. Sense excepció.
No em veuran elogiant aquest govern per tirar-se ara enrere quan tots sabem de quina pasta estan fets. No ens equivoquem, no es penedeixen de res i si no fos per terceres persones, aquesta llei tiraria endavant i tots tornaríem a viure en aquell franquisme tan il·lustrat que ells somien. Que segueixen somiant.
