L’article 47 de la Constitució Espanyola, estableix el dret a disfrutar d’un habitatge digne i adequat, i que els poders públics han de crear les condicions i les normes per fer efectiu aquest dret, regulant l’us del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació.
La veritat és que cal llegir bé aquest article per preguntar-nos, com és posible que avui, 46 anys més tard, som tan lluny d’aquests objectius.
Cal que tinguem present que és una competència transferida. I per tant, com a primer apunt, qualsevol proposta ha de sorgir del consens i la complementarietat d’accions de l’estat, les comunitats autònomes i els ajuntaments.
Deia fa ben pocs dies, la sots-directora de la Càtedra UNESCO d’Habitatge, de la Universitat Rovira i Virgili: l’habitatge és un dret o un actiu financer?, o ambdues coses a la vegada?. I aquesta és potser, ara, una de les bases del problema.
I dic ara, perquè fa uns anys les classes mitjanes invertien els diners dels seus esforços en la compra d’algun pis que a la llarga ajudava, per exemple als fills o a complementar les jubilacions.
Però aixó va començar a canviar amb l’entrada dels fons d’inversió que sense cap regulació s’han convertit en els propietaris majoritaris, i l’habitatge s’ha convertit només en un actiu financer.
Les polítiques d’habitatge són i han de ser prioritàries i no es poden generar més expectatives, s’ha de donar respostes. És la cinquena pota de l’estat del benestar, és un dels determinants socials de la salut, aprofundeix la vulnerabilitat.
És el gran repte i compromís d’aquesta legislatura tant a Catalunya com a Espanya, forma part dels pactes de govern, hem sentit anuncis, i el Congrés dels Diputats va fer una sessió específica, després de reunir-se amb les associacions, promotors, i altres actors, menys amb el Sindicat de Llogateres que va declinar la invitació.
Tot i respectar la seva decisió, només faltaria, jo soc més partidària de fer sentir totes les veus arreu.
I perquè, si cal la concurrència de totes les administracions, també cal el mateix en tots els actors implicats. Sols, els governs ho tindran difícil i han d’establir també aliances amb els promotors.
Fins ara i en pocs dies s’ha anunciat el blindatge dels habitatges públics, perquè ho siguin sempre i no passin al mercat lliure, ha tornat a entrar la tramitació del lloguer de temporada – després del suport, ara sí, de Junts per Catalunya.
S’ha anunciat per part de la Generalitat l’elaboració del Pla Territorial Sectorial que ha de permetre fer reserves de sòl dels municipis per HPO. I incloure en la llei d’acompanyament del pressupost el règim sancionador del Pla d’Habitatge.
Barcelona està tirant endavant el pla que ha de permetre acabar amb els Habitatges d’Ús Turístic.
Veient només alguns d’aquests anuncis, hom pensa que potser les lleis d’habitatge en vigor no abordaven el problema, ni les accions, en tota la seva complexitat.
Les politiques d’habitatge han de ser globals i transversals. I han d’incloure politiques socials, evitant desnonaments, mobilitzar pisos buits (transferències d’actius de la SAREB), regular el lloguer temporal i l’ús turístic, blindar els pisos de protecció.
Però també alliberar sòl, per disminuir el preu del sòl sobre el preu final, actualment d’un 30%. I aixó també es pot fer disminuint les càrregues urbanístiques que estableixen els municipis.
Treure del mercat lliure un % d’habitatges sempre per a habitatge public. I reduir els temps de tramitació, es por trigar quasi 10 anys en acabar una promoció, entre totes les tramitacions i la construcció.
Fer créixer el parc d’habitatge public, a Alemanya un 18% de la població té dificultats d’accés a l’habitatge, a Espanya més d’un 30%.
I, per últim, explorar noves formes d’habitatge, el coliving per exemple. Però certament entre els més joves que viuen en pisos compartits i els més grans que poden explorar noves formes de viure, hi ha una franja de población que vol i ha de desenvolupar el seu projecte de vida en un habitatge digne i en condicions que no condicioni tota la seva vida.
Les solucions són llargues i complexes, però l’obligació de resposta és ineludible.
