Amb el vist-i-plau de l’autor -Dr. Antoni Babra- ofereixo aquestes reflexions que completen un dels aspectes més defensats per la Doctrina social de l’Església. L’autor és professor de la Facultat de Teologia de Barcelona.
“En aquests moments greus de país, Catalunya necessita ésser atesa en les necessitats de solvència econòmica en ordre a les seves aspiracions de societat del benestar, de progrés industrial, social i cultural i, en conseqüència, cal que sigui plenament respectat el seu dret subsidiari que li pertany en justícia i que ha demanat pacíficament i democràticament a través de l’actual Estatut d’Autonomia, el 18 de juny de 2006. La Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia, interpretats amb generositat política, fan possible que Catalunya pugui disposar d’un Concert econòmic que no perjudiqui greument les finances de la Generalitat.
I. Fonamentació del Principi de Subsidiarietat.- L’expressió «Principi de Subsidiarietat» té una llarga tradició humanística com a Principi ordenador de la societat. Són les persones com a ciutadans i no l’Estat el subjecte i el terme de la vida política. L’estatisme mutila, empobreix, crea injustes servituds i paralitza les realitats nacionals integrades en un altre Estat nacional (com ara el cas de Catalunya integrat a l’Estat espanyol). Joan Pau II formulà el principi inderogable de subsidiarietat sobretot en ordre a les garanties de la plena autonomia econòmica, gestió de l’Estat del benestar i dels drets i llibertats nacionals pròpies; així diu: «Una estructura social d’ordre superior no ha d’interferir en la vida interna d’un grup social d’ordre inferior privant-lo de les seves competències; més aviat ha de sostenir-lo en cas de necessitat i ajudar-lo a coordinar la seva acció amb la dels altres components socials, amb vista al bé comú.» (Centesimus annus, 48).
Aquest Principi sempre ha estat defensat per la doctrina social de l’Església (Pius XI, Pius XII, Joan XXIII, Pau VI, Joan Pau II, Benet XVI, Arrels cristianes de Catalunya) en el sentit que les grans institucions —Unió europea, Estat espanyol, etc.— han de donar suport, protegir i completar l’activitat de les persones, de les famílies, de les corporacions professionals i de les comunitats més petites enfront de l’exagerada unificació i centralització que amenaça l’existència composta de diverses formacions que componen un tot orgànic (St. Tomàs d’Aquino). Així podem parlar i exigir el «dret subsidiari»: El poble té el dret a procurar i realitzar per sí mateix, a casa seva, en la seva comunitat, a la seva pàtria com a comunitat històrica natural i necessària, allò que pot fer per ell mateix. Un poder superior centralitzador no és compatible amb el dret subsidiari.
II. El punt de vista és clar.- Cada persona, cada realitat del fet nacional està capacitada per exercir drets per ella mateixa; així també ens ho recorda la llarga i venerable «Tradició catalana» del Dr. Torres i Bages. Tota realitat natural de país ha de tenir els recursos econòmics suficients, legals i de representació per exercir-los, servant l’honestedat en l’administració dels fons públics. «L’Estat no és una màquina, sinó un organisme viu amb membres vius, en el qual cada membre té el seu propi dret, la seva pròpia funció i la seva pròpia llibertat en la seva esfera i gaudeix del dret de lliure autodeterminació i autogovern. Només quan els membres inferiors de l’organisme ja no són en situació d’assolir els seus propis fins per ells mateixos, entra en vigor el membre superior» (paraules del fundador del Catolicisme social, Mons. Ketteler, Kettelers Schriften).
III. L’ordre social just.- La Democràcia cristiana sempre ha formulat l’esquema persona-societat, o bé, autonomia-col·lectivitat configurats en un ordre social just segons propugna la doctrina social de l’Església en defensa de la llibertat personal i col·lectiva, tant de les persones com dels pobles enfront d’altres instàncies, les quals, es vinculen pels principis de justícia, solidaritat i bé comú”.
