Els Estats Units d’Amèrica són el país de la llibertat i l’oportunitat, de l’American Way of Life, els inventors del lliure mercat global, el garant dels valors democràtics… Podria estar tot el dia construint frases que deixen clar que aquest és el país que tots volem i hem d’imitar, i ningú en tindria cap dubte. Si repassem la història política recent d’aquest país, trobem personatges amb idees tan oposades com Roosevelt i Reagan que, tot i la gran distància que els separa, són considerats pels estatunidencs herois polítics indispensables per haver arribat on són ara, ja que els dos van saber actuar amb fermesa i decisió en etapes molt distintes, però decisives. Lideratge i decisió, això és l’únic que demanen els Estats Units.
És justament aquest el motiu que fa plantejar-se les possibilitats que té realment Hillary Clinton, la candidata a la presidència pel Partit Demòcrata, de guanyar les eleccions a la presidència. Tot i tenir un recorregut polític destacable, en especial com a Secretària d’Estat de la primera administració Obama, sembla que fins i tot li falta capacitat per a liderar la campanya a la presidència. La seva insipidesa només es veu superada per la seva poca dotació per actuar i semblar realment preocupada pels problemes dels americans. Per si fos poc, a l’escàndol dels correus electrònics se li han sumat les escabroses filtracions del Comitè Nacional Demòcrata, conspirant contra la campanya de Sanders. Així doncs, tot i el Better Together que va pronunciar l’ex contrincant a la candidatura, costa de creure que tot l’antic vot de Bernie Sanders passi a la ex primera dama.
Tot i això, no tot són pegues a la campanya de Clinton. És indubtable que el fet de ser la primera aspirant a presidenta juga al seu favor i, a més, contràriament al que sol passar, Clinton pot fer propostes de polítiques socials més properes al poble, per la seva condició de demòcrata, i alhora polítiques econòmiques beneficioses per a Wall Street. Es tracta de no contraposar-les i sobretot, de no quedar-se amb mitges tintes.
A l’altra banda, en canvi, tenim a Donald Tump, un inversor de tota la vida de les campanyes del Grand Old Party, que no va veure cap potencial als candidats republicans i va decidir presentar-s’hi ell mateix. Tot i que no em sento gens identificat amb els seus mètodes ni amb el contingut dels seus discursos, és evident que una gran part del poble estatunidenc discreparia amb un servidor, en gran part perquè demostra tenir com a únic mètode la decisió que busquen els ciutadans. Aquest és el gran motiu, el lideratge i la gran immunitat que ha demostrat davant comentaris que haurien tombat a qualsevol altre candidat, aquesta fortalesa és molt apreciada pels ciutadans americans, que saben que és fonamental per ser, com diuen ells, el líder del món lliure.
El gran mèrit de Donald Trump, però, és desviar constantment els debats que realment importen a la població. Sempre que surt a tema o que li toca respondre a preguntes sobre immigració, sanitat o educació, deixa anar una frase lapidària amb l’objectiu de provocar, crear un titular i evitar així presentar mesures reals. Mullar-se amb mesures provocatives per evitar les serioses li surt a compte i el converteix en candidat per omissió política.
Així doncs, tot i que és impossible fer una predicció fiable a tres mesos vista i amb tantes variables en joc, Donald Trump és un candidat a tenir molt present per les eleccions de novembre. El factor clau per mi és que, en comptes de basar-se en el discurs anti Trump, Clinton sigui capaç de centrar les eleccions en temes polítiques concrets i demanar-li així mesures específiques a Trump. La política real és la solució al despotisme, a la mentida i a la hipocresia.
