A principis del segle XX, dos joves tarragonins, Claudi Ametlla i Antoni Rovira i Virgili intenten catalanitzar el republicanisme federalista al camp de Tarragona. No només fracassen en l’empresa, sinó que són expulsats de La Avanzada, la revista que dirigien, de la Juventud Republicana i del Centro Federal. Decebuts, aviat marxen a Barcelona on entren en les files de la Centre Nacionalista Republicà, fundat pel lligaire dissident Jaume Carner, i al seu diari El Poble Català. Anys a venir, després del pacte dels nacionalistes republicans amb els homes de Lerroux, conegut com a “Pacte de Sant Gervasi”, tots dos, Ametlla i Rovira, encapçalaran la dimissió en bloc de la redacció d’El Poble i el trencament dels intel·lectuals republicans amb el partit que intentà unir el nacionalisme amb les restes del federalisme. Quan tornin a la política, ja no ho faran més en un partit que incorpori el federalisme a les seves sigles, relíquia d’un passat remot sinó des de partits que ja no volen arreglar l’estat sinó defensar el país. Ara que el sector catalanista del PSC dóna per enterrat definitivament el federalisme que han abanderat durant anys, no està de més recordar com fa gairebé cent anys, alguns polítics catalanistes ja el van donar per mort.
Potser és que aquesta pervivència del federalisme a Catalunya només es deu a una qüestió romàntica. Fins la II República la nostàlgia republicana dels vells federals de Barcelona o de l’Empordà –catalanistes sentimentals però políticament republicans espanyols, als qui desconcertarà la demagògia de Lerroux– arrossegarà la fe en l’oportunitat perduda durant la I República. La opció federalista, no obstant, ja feia anys que campava dividida entre el federalisme igualitari de Pi i Margall i el catalanisme d’arrel historicista i progressista de Valentí Almirall. El mateix Pi i Margall i el seu llinatge –que van fer la viu-viu fins als anys trenta– no va ser més que un republicà espanyol, d’inspiració prodhoniana, instal·lat a Madrid, que a vegades s’ha dit que fins i tot va oblidar la llengua catalana. D’Almirall no cal recordar les decepcions que va patir en vida. Així, durant la II República els catalans van tornar a treure el pendó del federalisme –que només es recordava a Catalunya– davant de la República que necessita Catalunya com a baluard on assentar-se. Els republicans madrilenys i castellans que comandaven el nou poder, però, van deixar clar des del primer moment que del federalisme no en volien saber res. Però, com afirma Karl Marx al Divuit brumari de Lluís Napoleó, tot fenomen històric primer es dóna com a tragèdia i després com a farsa, i després de quaranta anys de franquisme, l’espina clavada del federalisme tornarà a coure en sectors molt importants de l’esquerra catalana.
Si abans de la Guerra Civil, davant d’aquesta impossibilitat d’imposar una solució a Espanya, el catalanisme va optar per dues vies per canalitzar el fracàs: el pragmatisme de la Lliga de la Mancomunitat o l’idealisme republicà de l’ERC dels anys trenta, als vuitanta, totes dues formes de canalitzar les febleses de Catalunya reviuen en el mapa polític: Mentre Convergència revisitava el nacionalisme amb voluntat constructiva, el PSC hi tornava amb una aposta catalanista-federal que apareixia i desapareixia, segons conveniència, com el Guadiana. Avui, les dues categories han estat abandonades pels seus principals ideòlegs (Jordi Pujol o els catalanistes del PSC), que les defugen, i només sembla que es manté el caliu en els discursos de les seves versions més bastardes.
Com dèiem, durant aquests més de trenta anys d’autonomia, inexplicablement el federalisme ha perviscut en els discursos, sense que ningú descobrís cap tipus de símptoma de voluntat de canvi en l’organització unitària d’Espanya. No cal dir, que ja des dels anys de Pi i Margall, el nombre de federalistes espanyols s’ha mantingut estable. Per això és una molt bona notícia que Antoni Castells demani que s’abandoni el vell somni de convertir Espanya en un país federal, perquè Espanya no ho vol ser. Més enllà de les decepcions i els discursos encara alambinats, és evident és que, per més que s’hi entossudeixi Miquel Iceta –organitzador, però, des de la Fundació Rafael Campalans d’una jornada de debat sobre dret a decidir, fet prou simptomàtic– o Pere Navarro, el federalisme, més de cent anys després de la seva primera mort, ja ha estat definitivament enterrat pels seus darrers vetlladors. Només falta que aquests antics federals, avui desorientats però proclius a buscar noves vies per a Catalunya, facin el pas que va fer en el seu dia un altre antic federalista decebut, Ferran Requejo, de qui aquesta setmana n’oferim na entrevista, i parlin sense embuts d’independència, com ja ha demanat de fer alguna personalitat d’aquest nou grup de catalanistes derrotats, però que comencen, poc a poc, a decidir-se.
