Agustí Altisent defensava la teoria que diu que la història es repeteix. Cert o no, el que és segur és que els homes i dones, les seves actituts, valors i misèries són una constant de la condició humana i es reprodueixen en difents moments i circumstàncies. Amb èxits gloriosos i vergonyoses claudicacions dels pobles als quals pertanyen, dels líders que els encapçalen. L’apelació a la unitat ha estat una constant consigna davant adversitats al llarg dels temps. La unió fa la força, la divisió ens afebleix. A aquestes alçades del gran repte al que s’ha autosotmès el nostre poble, no caldria recordar-ho.
El front únic, és clar, no té, com veiem aquest dies, una única forma d’expressar-se i reivindicar-se però és encara més clar que la unitat d’acció és fonamental.
“El front únic és una necessitat tan gran que el poble es pensa que és fet. El poble no s’equivoca mai. I bé, s’ha de parlar clar: el front únic no és fet ni es vol fer. S’ha de dir ben alt que en aquests moments tràgics ens domina com mai la insolidaritat més absoluta. Més allunyat està d’un catalanista radical un catalanista d’Acció Catalana que un castellà. És absurd. És revoltant. Però és llastimosament exacte….Per una sèrie de qüestions de caràcter pràctic, el front únic és indispensable. Cadascú pel seu cantó treballa com pot per donar a conèixer el nostre problema al món, però no es podrà fer feina profitosa fins que tots els treballs s’organitzin. L’organisme organitzador ha de ser el que surti del front únic. En el curs d’aquests treballs tothom s’ha donat compte que convindria, en certs moments, parlar en nom de Catalunya. Avui, qui hi pot parlar? Ningú. Això sol ens fa perdre una quantitat de treball extraordinari. Només l’organisme sortit del front únic pot superar aquesta insuportable dificultat. I pels tractes que Catalunya ha emprès, o ha d’empendre, qui si no aquest organisme pot tenir plens poders? En Macià proposa el front únic. El front únic ha de cristalitzar en un organisme que tingui plens poders i plena responsabilitat, per tant. Totes les possibilitats són obertes davant d’aquest organisme. Cap compromís partidista hi pot tenir entrada, si no és el temperar la prudència amb l’audàcia. I només un límit s’obre davant del treball a fer: el límit de servir Catalunya”.
Repetim: El front únic no té una única forma d’expressar-se però la unitat d’acció és fonamental. Facin el favor doncs de, aquesta vegada, fer cas del que el mes de juny de 1924 en Josep Pla, des de París, llavors sota la influència d’Eugeni Xammar, ja escribia a Butlletí de Catalunya i evitem el que, en altres moments, contexts i circumstàncies, ja sabem que succeeix quan no anem units. Actuin; junts o separats però, si us plau, mai dividits!
