La pregunta és: serem capaços de pactar la nova Constitució d’un nou estat català, social i democràtic de dret? Potser que comencem per aquí. I és que si no fóssim capaços de pactar-la voldria dir que no ens mereixem la independència. Tanmateix no hauria de ser difícil un acord. Com més curta, flexible i garantista millor. I com més aviat ho sapiguem millor també. No es tracta de posar el carro davant dels bous sinó de saber si tindrem carro i si hi cabem la majoria a dins.
A molts dels que volem la independència, que la volem com abans millor, que aspirem a un nou estat, sense els adjectius que cada govern ja posarà quan sigui escollit, ens desconcerta i deixa desolats cada entrebanc que, per marcar perfil ideològic o per tutelar el procés, de bona o mala fe, des de la política o fora d’ella, ens allunya de la majoria que necessitem per culminar el procés.
Una Constitució pròpia és la prova de foc, la prova del cotó de si som capaços d’articular un nou estat o no. Un nou Estat precisa d’una Constitució pròpia que fixi les regles bàsiques de joc i esdevingui marc suprem de convivència. Prou flexible com per permetre alternatives de govern i polítiques diverses, segons les majories parlamentaries que democràticament s’escullin en cada moment. Un estat democràtic no és de dretes ni d’esquerres; només ho són els estats totalitaris, aquells que no admeten l’alternança.
De què ens serviria preparar estructures d’estat i fins i tot declarar la independència, si no fóssim capaços de dotar-nos d’una nova constitució? Per tant com abans aflorem, conduïm amb intel·ligència, tolerància i grandesa,i resolguem els esculls interns, latents, silents, subtils, prepotents, sectaris i corrosius més importants que ens podem trobar, millor. Em fa més por el desacord i divisió interna, subjacent i espero que no immanent, nostra que l’oposició coneguda i evident de l’actual estat espanyol. Aquesta segona és un problema però la primera és l’escull que pot impedir superar-lo.
A les passades eleccions varem obtenir un 48 % de vots favorables a la independència, a través del suport a dos fulls de ruta diferents, el de Junts pel Si i el de la CUP. Fulls de ruta que, responent a com a mínim tres maneres de fer diferents, a mesura que avanci la legislatura, poden col·lapsar. I la unitat d’acció és massa important com perquè els fets l’acabin desmentint i desacreditant.
Hi ha quelcom però que podria unir l’estratègia i objectius d’uns i altres, que és precisament compartir la constitució i estructura bàsica del nou estat. Tant difícil com imprescindible, i més d’hora que tard. Un pacte constitucional català és l’últim tram del camí cap a la independència i també la més gran dificultat interna amb que ens podem trobar. Si les forces polítiques i socials la fan possible estarem a les portes de la independència, que només caldrà obrir amb la clau d’una majoria de vots que l’avali. Si no la fem possible, ens arrisquem a un ridícul internacional.
Per això, hauríem de ser capaços de pactar una Constitució i un bloc de constitucionalitat ja durant aquesta legislatura i acordar presentar-la, cada força política independentista, conjuntament i en paral·lel amb el seu programa de govern a les properes eleccions catalanes. En cas d’assolir la majoria de vots, donaria legitimació per ser votada i ratificada pel nou Parlament, en un acte que va més enllà d’una declaració unilateral d’independència, que ja hauria, de fet, proclamat aquesta majoria popular al recolzar el text constitutiu del nou Estat.
Així mateix la ratificació parlamentaria d’aquesta Constitució i bloc de constitucionalitat, seguint el mandat democràtic, ens donaria la cobertura legal necessària que el procés, el principi de legalitat i la seguretat jurídica en un estat de dret, necessita. En termes d’obediència, uns desobeirien la constitució espanyola, els altres el mandat democràtic popular. Uns obeirien la constitució catalana, els altres, els apòstols de la legalitat, serien també ara els desobedients.
L’estat espanyol no admetrà el desitjat referèndum, com a millor i més clara fórmula per resoldre el conflicte existent. El Parlament i govern català difícilment el podrà impulsar amb plenes garanties i homologació internacional perquè els partits unionistes i els seus votants no hi participaran i perquè és complex, més enllà dels polítics compromesos, fer que des de la funció pública (que és escollida per mèrit i capacitat i serveix amb objectivitat els interessos generals, sotmesa al principi de legalitat) es participi d’un acte que respon més a una legalitat en gestació que a la vigent (per mes que políticament molts no la compartim). I és que un referèndum amb uns resultats de participació com la de la consulta del 9N no és homologable internacionalment. Necessitem una participació semblant a la del 27S i aquesta només ens la donaran unes noves eleccions. Ignorar-ho és enganyar-nos nosaltres mateixos.
Per això el pseudoplebiscit del 27 S no era una mala solució, davant la manca d’alternatives. I el 27 S va ser un èxit però un èxit encara insuficient. I davant la persistent manca d’alternatives és millor un nou pseudoreferendum constitucional per la via de les noves eleccions que un referendum alegal de baixa participació.
En definitiva, només si som capaços de pactar ja ara una constitució i bloc de constitucionaliltat, sotmetre-la a votació popular en el marc de les properes eleccions catalanes mitjançant i en paral·lel al programa de govern de cada un dels diferents partits polítics independentistes, crec que ens en podem sortir. L’intent de pactar ara una constitució també ens pot fer entrar en col·lisió però aconseguir-ho és el que ens situa de veritat a les portes d’un nou estat, si les urnes ho decideixen. Qualsevol altra opció posposa un problema latent, retarda la resolució i ens pot avocar a un cul de sac. Siguem dignes del país que tenim i demostrem, com abans millor, que ens mereixem i volem de veritat ja des d’ara la independència.
