Manllevo el títol d’aquest article d’un dels llibres de més èxit de Carme Junyent, la mort prematura de la qual ha colpejat el cor de tanta gent que estimàvem la seva intel·ligència i valentia a l’hora d’afrontar problemes lingüístics, així com la seva actitud ferma respecte de l’ús i aprenentatge de la llengua catalana, tan maltractada dins del propi territori.
Els bons títols tenen sempre un rerefons que cal explorar: «el futur del català depèn de tu» s’adreça a tots els «tu», no només als catalanoparlants que ja s’haurien de donar per descomptats, per això dolen les desercions que ens produeixen. Aquest «tu» és, doncs, particular i genèric al mateix temps. «Tu» és també el castellanoparlant que ha nascut a Catalunya i no parla català perquè no sent ni creu que l’hagi de parlar perquè no li importa ni poc ni gens que la llengua es perdi, amb el castellà en té ben bé prou per anar a tot arreu. Ja se sap: la llengua espanyola és una llengua parlada a molts llocs del món i són milions els seus parlants. Perquè s’hauria de prendre la molèstia d’estimar com a seu el patrimoni d’una llengua que, això no obstant, és la llengua pròpia del lloc on ha nascut o viu? Refusar-la no és una actitud gaire fraternal.
El «tu» del qual depèn que el català tingui futur el compon també la gent nouvinguda d’allà on sigui que hagi vingut i parli la llengua que parli. Per incorporar-se al lloc que ha triat per treballar i viure fora bo un gest d’aproximació a la llengua catalana perquè és la llengua de la gent del país que l’acull. Sembla lògic que hagi de ser així, a tot arreu ho és menys aquí: una raresa que potser cal atribuir al menyspreu ambient que l’estat espanyol té per la llengües peninsulars que no són la castellana. Llevat d’algun gest interessat, en general la llengua catalana és menyspreada, i això que és tan rica en matisos vocàlics i en prendre un to més baix en la parla en resulta un sonoritat agradable, talment com si es cantés una cançó o es recités un poema a cau d’orella. El que sabem per la història acumulada, és que la llengua catalana és menystinguda perquè és la llengua de la nació que cal sotmetre si convé a sang i fetge cada quaranta anys.
Per aquesta raó aquest «tu» depèn, ja que en té competències, també de les nostres pròpies institucions que haurien de vetllar de dia i de nit per la seva salvaguarda. Massa temps ha estat deixada de la mà de Déu, no s’ha vigilat amb prou atenció que la immersió lingüística fos aplicada de manera eficient, el resultat del fracàs és a la vista.
El futur del català depèn de tots els «tu» ja que la seva pèrdua significaria una queixada mortal a la biodiversitat de llengües i, per tant, també del pensament i, en conseqüència, de l’acció que es dona a través d’aquesta llengua específica. A cada llengua, com a cada persona, li correspon una ànima, una visió del món, una singularitat que enriqueix el conjunt. I si tant i tant es reclama una actitud oberta, una sensibilitat ecològica i respectuosa amb el medi ambient, cal tenir consciència que el català forma part de la riquesa antropològica que conforma les cultures del món. El quilòmetre zero de la llengua catalana comença per tots els «tu» que som tots.
