Són innombrables els escriptors que han conreat el gènere literari del conte -“computum”, “tale”, “short story”- en les seves diferents formes literàries. Partim del fet que no és el mateix, un relat breu, que un conte per a nens; tampoc una rondalla popular no s’assembla a una narració amb elements fantàstics o extranaturals. Ni els contes clàssics tenen gaire a veure amb els més moderns. Ara bé, podríem trobar-hi algun denominador comú, prescindint de les gran diferències que ens marquen els temps, els personatges, els estils o els temes escollits per cadascun dels escriptors… Potser no hauríem de posar en el mateix sac aquests diversos gèneres de contes -“el conte clàssic”, “la rondalla”, “la faula”, “la novel·la” o el “relat breu”. En tots els casos, però, es pot afirmar que l’autor vol narrar uns fets, -un de sol potser- en poques pàgines i amb pocs personatges, situant el lector en unes circumstàncies o llocs determinats, històricament verificables o bé inventats gràcies a la fantasia o fabulació del narrador. A partir d’un començament breu i precís, el narrador desenvolupa una curta història fins a arribar a un final, sigui tràgic, inesperat, còmic, moralitzador, educatiu….o sigui amb intencionalitats diverses -pedagògiques, a manera d’entreteniment, etc.- com en qualsevol altra narració. Tal vegada en tots sempre hi ha algú que hi troba el seu propi toc màgic o impactant.
Per això mateix, segons sigui la intenció o finalitat de l’escriptor, hi ha contes per a infants, per a joves, per a adults, contes o narracions d’horror, uns altres de fantasiosos o inversemblants; hi pot haver més o menys ficció o pot haver-hi una base més o menys històrica; pot també situar-se en èpoques remotes o actuals, i n’hi que poden transmetre trets biogràfics -molts o pocs- o experiències dels mateixos autors. La forma breu de narració pot donar-se també de moltes maneres per tal de captar i aconseguir l’atenció del lector. Segons com es narri pot despertar molt o poc interès.
A més a més, el conte s’ha de poder llegir amb poca estona, aprofitant un recorregut d’autobús o metro, esperant la consulta del dentista, aprofitant burilles de temps… Molts crítics literaris solen ser més exigents amb els contes o narracions breus que amb les llargues novel·les, perquè consideren aquell gènere molt difícil de conrear amb èxit.
Seguidament, a manera d’exemple i sense cap pretensió de ser exhaustiu citaré uns quants escriptors que han destacat en aquest gènere i que poden ajudar a entendre el que digué l’admirada Ana Maria Matute durant el seu discurs en rebre el premi Cervantes.
Quins han estat els més coneguts o més llegits? Doncs: els contes infantils de Hans Christian Anderssen i els germans Lluís i Guillem Grimm, amb bruixes, princeses, gegants, nans i fades; els contes anglesos llegendaris del Sant Grial; els amorosos de Boccacio; els dramàtics i històrics de William Shakespeare en la versió de Godwid-Lamb-Mary Shakespeare; els contes de Canterbury de G. Chaucer; les narracions exemplars i els “entremeses” de Miguel de Cervantes; els orientals com els de les “Mil i una nits”; les diferents parts del clàssic Gulliver i uns altres, un xic més melancòlics, de Jonathan Swift; els de la Rússia profunda escrits per Nicolai Gogol i Leo Tolstoi o les curtes peces emotives del turmentat Fedor Dostoieski; els contes plens de diversitat i contingut també dels russos Anton Chejov i Alexandre Puschkin; les narracions poloneses i costumistes d’Enric Sienkiewicz; els crítico-socials de Charles Dickens; els simpàtics centre-europeus d’Erckman-Chatrian; els de terror d’Edgar Allan Poe; els típicament nord-americans de Mark Twain i de la neozelandesa Katherine Mansfield; els contes indis i neocolonials de Rudyard Kipling; els incisius castellans de Juan Valera, Fernan Caballero, Gustavo A. Bécker, Ruben Darío, Leopoldo Alas “Clarin”, Mariano Larra o Ignacio Aldecoa; les interessants i simpàtiques narracions dels italians Tomàs di Lampedusa i Giovanni Guareschi; els relats d’intriga detectivesca de G.K. Chesterton o de Arthur C. Doyle; els brillants i molt llegits d’Oscar Wilde; els recents traduïts de l’americana Flannery O’Connor; les llegendes de l’imaginatiu i màgic món recreat per J.R.R. Tolkien; els curts escrits, típicament anglesos de Graham Greene, i molts d’altres que em deixo en el tinter, per falta de temps.
I també ho feren els nostres Ramon Llull, Francesc Eiximenis, Jacint Verdaguer, Prudenci Bertrana, Pere Calders, Josep Carner, Victor Català, Apel·les Mestres, Josep Iglesias, Carles Soldevila, Narcís Oller, Josep Maria Folch i Torres, Pere Calders, Joaquim Ruyra, Mercè Rodoreda, Jordi Sarsanedas, Maria Angels Anglada, Josep Vallverdú, Josep Maria Espinàs. I, després també tants contes i rondalles populars anònims de la tradició catalana, mallorquina i valenciana, recollits per Enric Valor, Joan Amades, Valeri Serra, Joan Vidal Alcover, etc. que passaren per boca dels nostres pares i avantpassats fins a arribar als nostres dies.
Un famós crític literari, reconegut mundialment, Harold Bloom, també ens ha delectat, en aquest camp, amb el seu llibre “Contes i poemes per a nens extraordinàriament intel·ligents de totes les edats”.
Un homenatge per a tots ells perquè, a través de la seva fantasia i la seva màgia, els homes hem après a viure una mica millor.
