En passar una de les pàgines de la revista especialitzada en Art Nouveau, Coup de fuet, que s’edita a Barcelona en català i anglès, vaig tenir un ensurt: en una de les figures reproduïdes vaig ‘reconèixer’, si es pot dir així perquè no sé trobar el mot adequat per aquesta coincidència, un dibuix realitzat en el tercer curs de comuns a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, més popularment coneguda com “La Llotja” perquè és en aquest gran edifici del segle divuit, situat al Pla de Palau, on hi havia la seu central de l’escola. Un cop finalitzades les obres de construcció, el curs següent la seu central de l’escola va ser traslladada a la part alta de Barcelona, al carrer Ciutat de Balaguer. En aquest edifici modern, estrenat de nou, vaig fer els dos cursos de l’especialitat de Disseny gràfic.
En el tercer curs de matèries comunes per a totes les especialitats, el bo del nostre professor, que tenia més paciència que un sant amb els seus alumnes (la gent d’art sempre hem estat una mica excèntrics i rebels), volia que al més aviat millor ens iniciéssim en un dibuix creatiu: ja havíem fet prou acadèmies al carbonet, ja ens havíem ensinistrat en l’exercici dels apunts del natural. Ara tocava afilar l’enginy de cara als reptes que ens esperaven en els cursos d’especialitat. El tema proposat era dibuixar un gerro amb la seva ornamentació en la forma i estil que volguéssim.
Com si es tractés d’un esbós preparat per a la manufactura d’una ceràmica, vaig dibuixar a llapis un gerro amb una forma molt estilitzada i amb el broc molt petit amb la idea que només s’hi pogués posar una única branca de flor de jardí. Mentre hi pensava em venien al cap les flors de la buguenvíl·lea, del lligabosc, dels lilàs, de les glicines…
Vaig dibuixar unes glicines en rama al capdamunt del gerro. Des d’aquest punt, fulles i flors en cascada es deixaven anar avall, com aigua que es vessa en llàgrimes espesses però transparents. Una cosa així com si la branca amb fulles i flors que havia de lluir en el gerro lluís en el gerro mateix, deixant a la vista la forma estilitzada del recipient. El professor va quedar una mica sorprès quan li vaig presentar el dibuix del meu gerro. No tenia cap parentesc amb els que havien dibuixat els meus companys de curs: uns s’havien inspirat en les variades formes de la ceràmica popular, altres en els dissenys clàssics de les ceràmiques gregues. Per cultura, eren les imatges que teníem més a prop de la memòria visual. El bon ull artístic del professor de seguida em va informar de la meva inspiració: havia dibuixat un gerro estil japonès. Però jo no havia vist mai un gerro japonès! Per invitació del nostre professor simplement havia dibuixat el gerro que a mi m’hauria agradat realitzar en el cas que hagués escollit l’especialitat de ceràmica, justament el gerro que ara, en obrir la pàgina de la revista número 44 de Coup de fuet em va provocar tanta sorpresa: en un article en el qual es parla del Japó i la Xina i la influència del seu art en l’art modern, s’hi reprodueix un gerro del període Meiji (1899). No és el ‘meu’ gerro, és clar!, però el gerro que vaig dibuixar com a treball d’escola s’hi inspirava sense haver-ne vist mai cap, d’aquesta peça delicada realitzada en una fina, blanca i translúcida porcellana: un tipus de ceràmica d’origen xinès de la qual als museus es troben exemplars procedents de la dinastia Tang (segle VI) i que cap al segle XVI va tenir un gran desenvolupament a Corea i Japó. La meva sensibilitat per l’art japonès ja es va manifestar en aquell disseny sense que ni jo mateixa ho sabés…
