«Ell és el millor, el gran historiador dels temps presents», així definia Borja de Riquer a Joan B. Culla en l’homenatge que se li tributà el passat dijous 21 de setembre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Joan B. Culla (Barcelona, 1952) és, indiscutiblement, un dels historiadors més prestigiosos del país. A ell, també li agrada definir-se com a “articulista”. Al llarg de la seva trajectòria ha impartit classes a la UAB i conferències arreu del país. Ha escrit una dotzena de llibres i centenars d’articles.
Les seves memòries, La història viscuda (Pòrtic), projecten la seva personalitat i la seva condició privilegiada d’observador de primera línia de la vida pública catalana, des de la qual ha estat un opinador que s’ha guanyat un respecte i una credibilitat indiscutibles.
El seu és un cas de vocació autoinduïda: a tres anys retallava diaris sense ni saber llegir, als set jugava a ser mestre i als deu anuncià als pares que volia ser historiador. No resulta gens estrany, doncs, que alguns dels millors moments de la seva joventut els passés a la Casa de l’Ardiaca, que acollia l’hemeroteca municipal de Barcelona.
Sigui per precocitat, per sort o bé per un cert olfacte, o per intuïció, en la selecció de temes d’estudi, el 1975 es posà a estudiar la política de la Catalunya republicana, la qual cosa el portà a conèixer personatges que, altrament, no hauria conegut tan aviat, com ara Joan Casanellas i Josep Tarradellas, el qual entrevistà aquell mateix any, a Saint-Martin-le-Beau.
En relació amb aquesta visita, Culla ens explicava el següent amb motiu d’una entrevista que li férem per a Serra d’Or: «Hi vaig anar com un joveníssim (22 anys) aprenent d’historiador que volia saber coses dels anys trenta, res més. No imaginava que el meu amfitrió esdevindria al cap de dos anys protagonista de la política catalana, no l’havia “pensat” en aquests termes, francament».
En preguntar-li per l’episodi de la història de Catalunya que no hauria volgut perdre’s, la resposta fou molt clara: «Home, acompanyar els almogàvers en les seves campanyes per Orient hauria resultat incomodíssim, i viure el setge de Barcelona el 1714, molt dolorós. De fet, no em queixo del temps històric que m’ha tocat viure: el declivi del franquisme, la transició, el restabliment de l’autonomia, l’arrencada del procés independentista. Vist amb perspectiva, crec que ha estat un període apassionant».
L’homenatge rebut és un indicador clar que l’autenticitat i la llibertat personal són valors tinguts en gran estima en la societat d’avui. En Joan, acompanyat per l’Imma, la seva muller, estava emocionat i agraït. Com moltes altres persones, hi vàrem ser presents, no físicament, però sí, espiritualment, des de l’admiració, l’amistat i l’agraïment. Una abraçada plena dels millors desitjos, estimat Joan!
