Hi ha obres que tenen la desgràcia d’assemblar-se massa a d’altres. Fins i tot de ser-ne un precedent inspirador, necessari però oblidat per la glòria del deixeble. És el cas d’Els Virreis (I vicerè) de Federico di Roberto, que narra la decadència del vell món dels Uzeda di Francalanza, principesca família catanesa, descendents dels virreis de l’emperador Carles, en el pas del final del regne de les Dues Silícies i la invasió de l’illa per les tropes de Garibaldi i com els descendents de la família reaccionen i s’adapten a l’avenir d’un nou temps. Els sona, oi? Publicada gairebé 50 anys abans que el príncep Tomasi di Lampedusa escrivís El Gattopardo, l’obra de Di Roberto ha quedat a redós de la glòria de la primera, famosa per la celebèrrima sentència: “Cal que tot canviï, per què tot continuï igual”. Mancada d’una frase que la faci immortal i del plàcid i honorable escepticisme aristocràtic d’un gentilhome de l’Antic Règim com el Príncep de Salina, la història dels Uzeda és plena de maquiavel·lisme, odi, violència, mentida, avarícia, mesquinesa, corrupció física i moral, luxúria i afany de continuar ostentant el poder. De tota manera, vull recordar una dels grans escenes de la novel·la per què ve a tom del que els vull explicar: Abandonada una joventut dissoluta i una infància amarga en un convent on l’havia tancat el sàdic del seu pare, Conzalbo Uzeda vol fer carrera política seguint les passes del seu oncle, noble borbònic que aconsegueix entrar amb els camises roges com a líder liberal i ser elegit successivament diputat, aconseguint el suport de la dreta i l’esquerra, segons convingués. Conzalbo, assumint el missatge descarnat i profundament italià de la política, es converteix en un gran orador, capaç de convèncer, alhora, monàrquics i revolucionaris, catòlics i ateus, conservadors i progressistes, socialistes i capitalistes, en un llarg discurs ple de referències històriques contradictòries entre sí. A la producció de la RAI –que no era pas una obra de Visconti– Conzalbo exposa en seu programa polític en una surrealista escena on, rememorant la visió infantil d’un Garibaldi pietós, exposa la seva voluntat d’encapçalar un partit que protegeixi les llibertats i l’Església, que assumeixi la seva concepció “prodhoniana” de la propietat (La propietat é un furto! exclama), però també la íntima creença que la necessitat de protegir la propietat legítima, que faci reformes i mantingui les tradicions, que mantingui l’ordre intern i la pau externa… I tot acabat amb un “Viva il Re, viva la Revoluzione e viva el Sua Santità”.
Tot això per què els ho explico? Per què encara hi qui davant del procés sobiranista creu possible sostenir posicions antagòniques, contradictòries entre sí i continuar essent partit de govern, sense caure en la caricatura de don Conzalbo Uzeda di Francalanza, elegit diputat. òbviament. Són els sectors econòmics i mediàtics que sospiren amb un canvi sobtat de rumb del President Mas, o d’un Duran que el rellevi, contemporitzador i pactista, capaç d’encarrilar el disbarat del carrer –Han comprat el discurs de Madrid, tot és cosa d’un polític que enredat als innocents catalans. No han entès que, en tot cas, ell és que s’ha posat a davant d’un moviment heterogeni, suprapartista, massiu, desbordant, com es va veure a la Via Catalana. Però, també són aquells càndids socialistes anomenats catalanistes que creuen que és compatible que el seu partit hagi comprat l’argumentari tradicional de C’s (Pensament únic, manipulació de la història, violència…) amb que ells es deixin estimar pel sobiranisme i apostin per la consulta. En el seu cas, però, ser un partit de govern només pot formar part del somni del renaixement i els seus capitostos, en un gest inèdit, els han dit, directament, que sobren!
Estadístics i demoscòpics han estudiat les tendències de vot i les pèrdues que li ha suposat a CiU canalitzar políticament el procés, liderar-lo des de les institucions de govern. El 25-N va suposar un toc d’atenció, una patacada important que va voler posar de manifest que no hi ha un camí fàcil. Després de l’eufòria de la Diada del 2012, alguns van creure que tot es resoldria amb una majoria absoluta convergent. Jo mateix creia que un ampli suport a Mas i un resultat important de Junqueras eren el millor baluard del procés. El savi electorat, però, va optar per complicar les coses a aquells qui es pensaven que posant-se darrera de Mas ja ho tenien tot fet. Els mateixos que l’endemà, covardament, ja li movien la cadira i feien grans escarafalls al seu fracàs. Enemics de la complexitat. Falsos amics. El resultat, però, era inequívoc. El sobiranisme no havia reculat, ans al contrari, tot i que li caldria ser hàbil, tenaç, fi, perseverant per tal d’aconseguir pactes entre sí i tirar endavant la promesa d’una consulta al poble de Catalunya sobre la independència.
Analistes i sectors polítics que mai no l’han votat ni el votarien, però, van preferir llegir els resultats com una plantofada a Mas, que havia perdut bous i esquelles per la seva aposta (o “órdago” segons terme aliè a la nostra cultura) sobiranista. Van voler salvar-lo a costa de tallar-li el cap. Per què si és evident que CiU va perdre un electorat nacionalment centrista, poc partidari del sobiranisme, moderat, en competència amb el PP i C’s, res fa creure que fent marxa enrere en els seus plantejaments els recuperaria i, el que és més important, mantindria els que li han estat fidels. Benèvols consellers se li apareixen a Mas per suggerir-li que, aturant les dèries independentistes retornarà l’esplendor del “catch all party” convergent. Aquella coalició liderada per un patriarca singular, únic i inimitable –jove activista, banquer catòlic, nacionalista represaliat i empresonat per la dictadura, demòcrata-cristià, lector dels liberals i amb ànima socialdemòcrata, admirador del compromís i la fermesa dels comunistes i amb bona relació amb alguns d’ells– capaç d’aglutinar sota les seves faldes, un exèrcit de patriotes de pedra picada, empresaris del Pont Aeri, exalcaldes franquistes, la Sra. Pérez que havia vingut d’Andalusia, tietes i matrones de comarques, independentistes irredempts, moderats de centre-dreta, socialdemòcrates no socialistes, votants duals que confiaven en Pujol a Catalunya, i tot allò que se’n va dir la bona gent de Convergència. I, a banda, federada amb Unió Democràtica de Catalunya, que d’un partit d’exemplar història i compromís amb el país en els moments més durs de la nostra història, els darrers anys ha passat a ser la caricatura d’un conglomerat d’interessos. Com era possible aconseguir tot això? Qui aconsegueixi sintetitzar-ho haurà sigut capaç de desenterenyinar el misteri més complex de la nostra història recent, el pujolisme, encara font de passions.
Però, per més que s’hi escarrassin aquells temps no tornaran. Artur Mas no és president d’un temps de compromisos i ambigüitats necessàries, el moment polític tampoc. Sap que avui dia, ha perdut una part del seu electorat, però renunciar al compromís adquirit amb el dret a decidir suposaria perdre tot el seu capital polític, abandonar tot l’electorat sobiranista que ha confiat en ell i no recuperar cap ni un dels moderats. Perdent-los aquests, potser ara mateix no té una majoria àmplia. Enredant els sobiranistes, no tindria govern. Que no s’equivoquin els del “jo ja ho deia” –tant els temperadors, com els hiperventilats, en aquesta darreríssima terminologia– Mas no pot fer altra cosa que complir amb el programa menys ambigu de la història del seu partit, que és el que els electors li van comprar, els que li van donar la majoria suficient per ser elegit president i van assenyalar quin pacte preferien. Per què és conscient que, passi el que passi, sigui quin sigui el futur que espera al país, l’època dels grans partits ambigus i equidistants, capaços d’endrapar-ho tot, s’ha acabat. I per molts anys.
