Dijous passat, 12 de desembre, el president Artur Mas va tenir la valentia de fer un pas endavant, un pas decisiu en el procés sobiranista, en formular la doble pregunta que, en un eventual referèndum o consulta, posarà el futur de Catalunya en mans dels seus ciutadans. Una pregunta que, segons la majoria d’analistes polítics catalans, ha impactat com una potent bomba en la línia de flotació del govern espanyol. Aquesta gesta històrica ha situat la pilota de joc en el camp de l’adversari, però aquest, almenys per ara, l’ha llençada fora de l’estadi i ha decidit no jugar-la.
Cal dir que fins avui cap líder havia gosat formular amb tanta claredat i amb tanta ambició un projecte nou per a aquesta nació anomenada Catalunya. Mai cap polític havia situat els catalans davant la decisió de ser o no ser ells mateixos, davant la necessitat, no de proclamar, sinó d’actuar com a ciutadans d’una autèntica nació. És exactament això el que està proposant l’actual president de la Generalitat de Catalunya.
Amb aquesta agosarada proposta, Artur Mas està demostrant la seva alta qualitat de líder, que no cedeix ni un milímetre de terreny en l’avenç cap a la realització del seu projecte inicial: portar aquest poble a autodeterminar-se, a definir la seva voluntat amb vista a l’esdevenidor. És potser l’estil peculiar de fer política d’Artur Mas el que està seduint una considerable majoria de ciutadans. Un estil que fuig de la bronca, de l’escarafall, fins i tot del victimisme –aquest motiu d’acusació que tant agrada als defensors de l’uniformisme espanyol a ultrança. Un estil que queda molt ben definit en aquell adagi dels antics llatins: “Fortiter in re, suaviter in modo”. És a dir: “Amb contundència en el fons, temperat en la forma”.
Arribats al segle XXI, i després de giragonses històriques en un llarg camí de segles, en què ha hagut de lluitar per no ser assimilada, aquesta nació necessitava un líder d’altíssim relleu, de superioritat manifesta enfront dels polítics no nacionalistes, i sobretot no independentistes, de
l’hora present. Entenc per líder, en l’àmbit dels regidors de la cosa pública, aquella persona que es proposa un objectiu ben definit a assolir, aquella persona que coneix el camí que ha de seguir per tal d’arribar-hi, i que posseeix una voluntat fèrria per a superar obstacles, un tremp inflexible davant l’adversari i una capacitat immensa per engrescar i motivar el poble. Aquest líder, ara com ara, es diu Artur Mas. N’hi ha que desitgen que aquest lideratge es trenqui. Altres afirmen que Mas no suportarà la pressió externa del govern espanyol o la corrosió interna dels discrepants amb el procés en marxa. Tinc la sensació que tots ells s’equivoquen. No coneixen el tremp poderós del líder català.
A més, penso que cada dia que passa Artur Mas es va sentint més acomboiat pel poble, si més no per una part numèricament creixent del poble d’aquest país. Perquè el poble valora la convicció, aplaudeix la fermesa, exalça la constància i la serenitat de qui el condueix. Perquè el poble referma l’enteresa del líder sobretot quan, com és manifest en el dia a dia que vivim, és combatut des de les instàncies inflexibles d’un poder espanyol que es val de tots els procediments: la burla, l’escarni, la humiliació, les amenaces, les represàlies econòmiques i fins i tot les condemnes morals. En aquesta situació, i sense restar cap valor als polítics que l’acompanyen –del seu partit i de les altres formacions nacionalistes-, aquest país necessita que el lideratge d’Artur Mas sigui infrangible.
